La fi del món: El món no en té prou amb obsequiar-nos dia a dia amb nous riscos i perills
La cosa s’està posant lletja. Lletja de veritat, s’està posant la cosa. Surts una estona de la feina, vinga, que et toqui l’aire que ja tens el cap com un bombo. Amb aquest estiu etern que estem vivint, els vint minuts de gràcia mires de passar-los en una terrasseta bo i xarrupant una Coca-cola zero amb molt gel i molta llimona i -si no te l’ha pispat ningú abans- fullejant el diari.
Com que ja fa massa temps que t’arrossegues pel món has optat per no mirar les notícies de la tele ni escoltar gaire la ràdio, no t’agafés un mal de panxa davant de tantes desgràcies i contrarietats seguides. La poca informació que reculls al cap del dia procures que sigui en format mut i només visual, que puguis passar pàgina ben de pressa abans no se’t regirin els budells, per entendre’ns.
T’asseus en una terrassa assolellada de la magnífica parròquia de la Massana, demanes la beguda en català i t’entenen a la primera, trobes un diari lliure i t’animes pensant que la vida et somriu, que tot va bé, però només desplegar la portada ja veus que la cosa està a punt d’espatllar-se per moments. Hi torna a haver guerra a Israel. Vaja. Sembla que el món no en té prou amb obsequiar-nos dia a dia amb nous riscos i perills (que si la intel·ligència artificial ens destruirà a tots, que si una tercera part de la població ha de medicar-se per afrontar la vida amb un mínim de vigor, que si les escoles de Canàries han hagut de tancar per massa calor...) i les velles glòries de la barbàrie humana, aquelles notícies recurrents que fa 50 anys que cuegen, tornen a esclatar. Vam saber de la guerra entre Gaza i Israel aquest cap de setmana i tots hem patit una fiblada al cor. Amb aquest cas particular, tot i que geogràficament i culturalment ens queda tirant a lluny, com que fa tants anys que dura la cosa, tothom sol tenir un favorit. Uns més d’Israel i altres més de Palestina, gairebé com si fossin equips de futbol rivals. Seria tan fàcil la vida si els dolents fossin cent per cent dolents, els bons just al contrari i tothom es posés d’acord a distingir els uns dels altres. No hi entenc gens i no voldria posar-me en camisa d’onze vares opinant sobre allò que no sé, però així a l’ample i a vista d’ocell tinc la impressió que allà hi ha dos pobles més diferents que un ou i una castanya i desgraciadament un sol territori que tots dos senten com a seu. El drama estava assegurat des del primer dia.
Diuen que fins fa no gaires anys, fins abans de la propagació dels mitjans de comunicació de masses, la gent no s’assabentava de gairebé res que passés a una distància de pocs quilòmetres de casa seva. La història aquella d’un incendi grandiós al centre de París, del qual la majoria de parisencs, pel fet de viure a altres barris, no se’n van ni adonar. Al cap d’uns dies potser sí que la gent anava sent conscient de les desgràcies que passaven, però com que era al cap d’uns dies, i els humans si alguna cosa som és uns supervivents amb la pell molt dura, ja no afectaven tant a ningú. Avui en dia, però, vivim en un món hiperinformat, tan informat, que només que estiguis una mica al cas pots viure a l’instant i com si fos a casa teva les calamitats que se succeeixen per tots els confins del món civilitzat. Quan hi ha un terratrèmol et sembla que el terra et comença a tremolar sota els peus; quan hi ha una inundació tens la sensació d’ofec com si se t’estigués enduent un riu furiós torrent avall. És una mica horrorós tot plegat.
Per si no fos prou pertorbador saber fil per randa els drames del món sencer, a la nostra època, i cada dia més, també coneixem en tot detall les tragèdies viscudes portes endins de totes i cadascuna de les llars. No seré jo qui digui que no és important conscienciar de les violències domèstiques que s’amaguen als racons més foscos de les cambres, però a aquest esbombament sistemàtic de la maldat, la brutícia i la perversió íntima i al recompte macabre en temps real de les dones i els nens morts no li acabo de veure la utilitat més enllà de crear una consciència nefasta que la vida és perillosa, merdosa, fràgil i violenta. És curiós que tal com està la cosa llegir el diari segueixi sent un dels grans plaers de la vida adulta. Tenint en compte que gairebé totes les pàgines estan plenes de desgràcies fins al capdamunt acabes pensant que potser ens hem tornat tots una mica masoquistes. Fugim de les notícies i anem als articles d’opinió, què caram. Però què passa? Trobar un articulista eufòric que celebri la vida i es congratuli del bé que va tot es com buscar una agulla en un paller. Tothom es queixa, es lamenta, critica -que encara és pitjor- o fa amargues elegies del temps passat, ai las, perdut per sempre.
Com que la secció de successos està plena d’atestats policials, accidents i morts; la de cultura plena de gent que no sap parlar català i autors queixant-se que la gent no llegeix prou els seus llibres; la d’economia de crisi galopant i de lloguers pels núvols i la meteorològica només parla de l’escalfament global que ens socarrimarà a tots, arriba un moment que les úniques seccions llegibles del diari són els acudits i els horòscops i els uns no et fan ni gràcia i els altres no te’ls creus. No sé vosaltres, però jo ja no sé què fer... Demà a l’hora del cafè potser faré una partideta de Candy Crush i quan algú m’acusi d’estar desinformada l’engegaré a pastar fang.