Belen Montero Escriptora

Recentment, durant una conversa amb una amiga, va sorgir un tema que em va fer reflexionar profundament. Era una perspectiva que sincerament cap dona m’havia compartit abans, i això en si mateix era revelador. La meva amiga va mencionar el cas d’una famosa actriu que es va veure en la necessitat d’explicar, durant una entrevista, el motiu pel qual les seves «Galtes» semblaven més caigudes. Aquesta revelació em va fer pensar en com, a la nostra societat, especialment pel que fa a les dones, sembla que no se’ls aprova envellir. Permet-me explicar-te.

No us sembla que, en general, les dones tenim creences arrelades sobre l’envelliment que, desgraciadament, a la societat en què vivim, no podem permetre’ns qüestionar? Sembla que hem de mantenir-nos joves per sempre, primes, belles, amb una pell radiant i llisa, sense imperfeccions... i tenint en compte els canvis hormonals pels quals passem, això és pràcticament impossible. Excepte que dediquem una atenció constant i exclusiva a la cura del nostre cos, i encara així, estic convençuda que no podem desafiar la naturalesa, al cap i a la fi, venim al món amb aquest cos per un temps limitat, i cada dia canvia.

Per exemple, en una reunió amb alguns familiars, diverses dones estàvem parlant del fatigós ritual de tenyir-nos el cabell cada mes i la quantitat de temps i recursos que invertim a visitar la perruqueria regularment. Excepte que siguis molt hàbil i t’ho facis a casa, això esdevé una tasca fastigosa. Va ser llavors quan se’m va ocórrer dir que deixaria el meu cabell en el seu estat natural. Algú va fer un comentari que, tot i ser benintencionat, va ressonar en mi com a revelació. «No deixis el teu cabell blanc, o gris», va dir, i la meva reacció va ser: Per què no ho hauria de fer? «Perquè aparentaries deu o dotze anys més dels que tens», em van respondre. I amb un sospir, vaig quedar en silenci uns segons i em vaig adonar que la seva resposta em va fer qüestionar per què existeix aquesta insistència a mantenir-nos joves a tot preu.

No vull que malinterpretin les meves paraules; no estic en contra de fer alguns retocs per sentir-nos més segures i guapes. És una elecció personal i cadascuna de nosaltres té dret a decidir com vol envellir. Tanmateix, el que em preocupa és la pressió constant que moltes dones sentim per complir amb els estàndards de bellesa que dicta la societat, especialment quan envellim. Aquest és un tema que mereix una reflexió profunda.

En primer lloc, és important abordar el fet que l’envelliment és un procés natural que afecta a tothom, sense importar el nostre gènere. No obstant això, sembla que les dones enfrontem una càrrega addicional en comparació amb els homes. L’envelliment masculí sovint és percebut de manera més benigna, i fins i tot en alguns casos, es considera atractiu. Les canes en els homes s’associen amb saviesa i experiència, mentre que a les dones se’ns pressiona per amagar qualsevol signe visible d’envelliment. Un home calb pot ser molt atractiu, mentre que una dona calba podria ser mal vista i etiquetada com a malaltissa fins i tot per les mateixes dones.

Em faig entendre? Aquesta diferència en la percepció de l’envelliment de gènere és un reflex dels profunds estereotips de gènere arrelats a la nostra societat. Des d’una edat primerenca, les nenes i els nens són criats en un món on se’ls diu que les nenes han de ser belles, delicades i joves per ser valuoses. Aquesta pressió per mantenir una aparença juvenil a tot preu contribueix a l’ansietat i la insatisfacció corporal que moltes dones experimentem al llarg de les nostres vides.

La indústria de la bellesa i la moda també juga un paper important en perpetuar aquests estereotips. Se’ns presenta una imatge idealitzada de la joventut i la bellesa femenina que és pràcticament impossible d’assolir de manera natural. Els anuncis publicitaris, les revistes i les xarxes socials amb nombrosos filtres que eliminen l’edat, ens bombardegen amb imatges retocades i amb estàndards de bellesa inassolibles, la qual cosa crea una sensació constant d’insuficiència i insatisfacció en les dones.

La pressió per mantenir una aparença jove també té implicacions econòmiques significatives. Les dones, en gran mesura, gastem quantitats importants de diners en productes de bellesa, tractaments i cirurgies per retardar els signes de l’envelliment, per ser més joves i sentir-nos més guapes. Per a qui?

És important que prenguem un moment per reflexionar sobre què significa realment envellir. Envellir no és una pèrdua de bellesa ni de valor.

És un procés natural que hauríem de poder abraçar amb gratitud i confiança. L’experiència i la saviesa que s’adquireixen amb els anys són inestimables, cada signe d’envelliment reflecteix aprenentatges, vivències, reptes... i hauríem de celebrar-los en lloc d’amagar-los darrere capes de maquillatge i tints pel cabell que només ens generen frustració cada vegada que veiem aparèixer centímetres de ratlla blanca al cabell, greix abdominal, cel·lulitis, ulleres, bosses... Però, com no ens generaria frustració! Si és que, si busquem els sinònims d’envelliment (en castellà) és per posar-nos les mans al cap.

I és hora de qüestionar i desafiar els estàndards de bellesa i la percepció de l’envelliment que la societat ens imposa; una dona amb el cabell blanc és bella independentment de la seva edat. Hem de recordar que la veritable bellesa ve de l’interior, de la confiança en un mateix, de la seguretat, de l’autenticitat i d’abraçar les nostres experiències i cicatrius com a part del que ens fa úniques.

En resum, l’envelliment de la dona és un tema complex que involucra estereotips de gènere arrelats i una pressió constant per complir amb els estàndards de bellesa imposats per la societat. És fonamental desafiar aquests estereotips i celebrar la bellesa en totes les etapes de la vida. El procés d’envelliment no hauria de ser vist com una pèrdua de valor, sinó com una transformació natural que mereix ser viscuda amb confiança i gratitud.

He de dir que jo soc la primera que vol mantenir-se jove. És per això que reflexiono i em pregunto a mi mateixa: per què? Per què en comptes de representar certa edat, que és la que tinc, hauria d’aparentar menys? Per què i per a qui? Acabo aquesta pregunta amb un sospir i penso que hauríem de substituir la paraula ‘envelliment’ per ‘transformació’, una paraula que no porta connotacions negatives a la psique humana, almenys en l’idioma castellà, i canviar la nostra percepció del procés d’envellir i redefinir el que significa ser una dona en totes les etapes de la vida.