Omar el Bachiri Psicòleg clínic

Envellir i morir són dos conceptes que tots compartim, siguem pobres, rics, d’un país o d’un altre. Tots els éssers humans estem destinats a envellir i morir tard o d’hora, però hi ha qui es resisteix al primer concepte, es nega a acceptar la realitat d’haver d’envellir. Així doncs, s’ha creat una indústria al voltant d’aquesta por i reforça la idea de poder lluitar contra l’envelliment. Ens venen productes o la possibilitat de passar pel quiròfan per a retocar-nos els punts que no ens agraden. Però, abans de continuar s’ha de dir que tot dependrà de com interpretem la vida i la millor manera de saber-ho és analitzant d’on traíem tota aquesta informació. Per què pensem que envellir és dolent, penós o justament a la inversa, que és bonic i a més, que és sinònim de saviesa?

Doncs, la resposta pot venir del nostre aprenentatge social, veient com ho fan els altres. Com interpreta i es comporta el nostre ambient més proper amb el fet d’envellir, de complir anys. Per tant, si per a nosaltres envellir és sinònim d’estar a casa, malalts, sense recursos econòmics i no tenir vida social perquè ho estem veient en el nostre ambient social és normal tenir por d’arribar a aquesta nova etapa. Per contra, si els nostres pares, avis, amics o coneguts gaudeixen de la seva jubilació o no cal anar tan lluny, només veient el seu estil de vida, sense moltes malalties perquè mengen equilibradament i fan exercici físic regularment, voldrem estar com ells a la seva edat i, per tant, serà totalment al contrari, estarem contents de complir anys. Encara més, esperarem la jubilació amb il·lusió perquè podrem gaudir de la vida sense haver de treballar. Paral·lelament, no tindrem por de cap dècada perquè les interpretarem com glorioses atès que, cadascuna ens aportarà alguna cosa diferent perquè ho estem veient en el nostre cercle social més proper.

Tenir arrugues, el cabell blanc o ni tan sols tenir-ne, no ho considerarem com una desgràcia perquè estem veient que molta gent viu així, amb arrugues i no es pinta el cabell o porta perruca per a dissimular. S’accepta tal qual és i viu feliçment, sense prejudicis, però, en canvi, si veiem que la majoria es preocupa per les arrugues, el color del cabell i que a sobre, es gasta un dineral en cremes i tractaments per amagar la seva edat interpretarem que envellir és dolent. Però curiosament, són solucions mandroses atès que, cap ni una comporta haver d’esforçar-se físicament o mentalment. Per tant, només es vol aparentar ser jove perquè realment l’edat és interna, està condicionada per un conjunt de cèl·lules i hormones. Aleshores, la base està a començar a ser actius durant la infància donat que així tindrem molts números de continuar una vegada siguem adults. És una cosa que mai em canso de repetir: si avui mateix perdem la vista i ja no tenim el reflex del mirall com a referència, quin agafarem per a valorar-nos socialment, el físic o l’intel·lecte? Perquè si ens fixem en la saviesa, la maduresa mental i en la destresa a l’hora de prendre decisions ens importarà més la segona i no li donarem tanta importància a l’aspecte físic.

Igualment, l’opció del físic se subjectiva perquè sempre depèn dels ulls dels altres, de la societat i cultura en la qual vivim, estar prim, gras o amb arrugues a la cara no és interpretat per tots de la mateixa manera, però, en canvi, la intel·ligència sí que ho és. Només escoltant a l’interlocutor, les seves paraules i la manera d’expressar-les veiem la seva intel·ligència, és un reflex de la personalitat. Aleshores, la millor manera per a retardar l’envelliment o que duri més temps la joventut és alimentant-se equilibradament i fent activitat física regularment. Això per una banda i per l’altra, és mantenint la ment activa llegint, veient programes de televisió constructius (que ens facin pensar), ballant i jugant. Aquestes dos últimes activitats tot i ser físiques, també poden considerar-se activitats mentals perquè incentiven la interacció social i el resultat és la millora cognitiva (memòria i raonament). Un exemple molt clar ho trobem en els nens petits, els encanta ballar i jugar, i de manera inconscient acaben interactuant més sovint amb nens que també ho fan. Igualment, quan anem a una boda, un bateig, o qualsevol altre acte festiu on hi ha música, si sabem ballar ens divertim el doble perquè a banda de fer les mateixes coses que els altres, també ballem, afegint així involuntàriament l’exercici físic a la interacció social.

Tanmateix, està la mateixa situació, però a la inversa, la dels infants que volen fer-se grans, ser adults. Quan som petits tots tenim ganes de créixer i poder decidir per nosaltres mateixos. No tenim constància de l’existència dels impostos i de les responsabilitats socials que comporta aquesta etapa perquè socialment no les percebem. Ningú en parla d’elles, ni a l’escola, ni a casa, ni al carrer, només veiem als adults prendre les seves decisions sense consultar-nos. Es fa i es viu com ells volen i és clar, això dona enveja i també volem fer com ells, tenir un cotxe, una moto, viatjar i estar amb els amics fins a la matinada. El nostre entorn social ens està mostrant que ser adults és magnífic, i per això mateix, volem fer-nos grans i ser independents. Volem tenir els nostres propis diners i gastar-los segons ens convingui, pensem que el sou és íntegre. Mai hem sentit parlar de la CASS, del foc i lloc, de la carta groga del vehicle i de la seva assegurança, etc. No tenim constància que hem de pagar per poder viure, que el lloguer, el menjà i els medicaments no són gratis. Conceptes bàsics en la vida de qualsevol ciutadà, però que a l’escola no es mencionen i, per tant, creixem en una bombolla, aïllats de les obligacions socials. En definitiva: segons el nostre estil de vida i l’ambient social que ens envolti, així interpretarem les situacions i consegüentment, expressarem por o alegria pel futur i, per tant, voldrem aturar com sigui el pas dels anys o, en canvi, els mostrarem sense complexos.