Natalia Mena

No soc experta en matèria financera, però m’atreviria a afirmar que no cal ser-ho per adonar-se de què ens prenen el pèl de mala manera. A mitjans de 2021 l’IPC i els preus de tot el món van començar a disparar-se de forma descontrolada alhora que continuada. Primer les veus autoritzades ens van explicar que era quelcom temporal, després que era degut als colls d’ampolla en la producció així com a l’aturada provocada per la crisi sanitària de la pandèmia, per finalment acabar culpant de tot a Putin per haver envaït Ucraïna. 

Els polítics i banquers són així, incapaços d’admetre errors ni d’assumir responsabilitats, que dic jo que alguna en tindran. És a dir, la cadena de desastres que s’han anat succeint els últims tres anys sempre són generats per algun factor extern a ells i allò que és bo o positiu òbviament és gràcies a les seves accions, que amb la convicció de superherois s’erigeixen com a salvadors de les grans amenaces que planegen sobre les nostres vides. 

Aferrats aquesta creença, s’han llançat a impulsar i promoure una sèrie de mesures per frenar i dominar la tendència alcista que estem patint, que sincerament tinc molt poca fe de què estiguin enfocades a resoldre el problema amb el qual ens trobem actualment moltes famílies per arribar a final de mes. Només cal veure la pujada de tipus d’interès, que a causa del fet que tornem a tenir la inflació desbocada, doncs la solució és deixar sense diners als ciutadans, sobretot els que estan hipotecats, perquè aquestes propostes no es fan pensant en els particulars, ja que a casa nostra cada un de nosaltres individualment podem reorganitzar les nostres despeses per disminuir l’increment de costos, per exemple retallant en sortides, comprant marques més econòmiques, consumint en hipermercats on hi hagi grans ofertes, gastant menys en coses supèrflues o innecessàries... és a dir, les famílies tenen la possibilitat de reajustar el seu pressupost mitjançant fórmules o reassignacions que els permetin esquivar aquest augment, però si bé imposat via crèdits les butxaques s’empobriran irremeiablement.

Aquesta situació l’ha descrit de forma molt planera i amb una claredat meridiana l’escriptor i economista Fernando Trias de Bes, per fer-se entendre com si li relatés a un nen petit, posant el següent supòsit per exposar la farsa que ens volen vendre: «Fill, com el botiguer t’ha pujat tant les llaminadures, et baixo la paga setmanal a la meitat. A veure si així, quan vegi que li compreu menys, abaixa els preus». Aquest expert argumenta que les inflacions d’oferta que és el cas actual, no es detenen apujant el preu dels diners, ja que no es tracta d’una inflació de demanda, no estem tots esbojarrats comprant i amb plena eufòria de malbaratament, sinó tot el contrari, ens trobem davant un decreixement generalitzat del PIB que comença a ser preocupant així com amb l’economia a punt d’entrar en recessió. Per tant, la resposta per aturar aquesta conjuntura no pot ser la d’acollar a la població, afectant greument la seva capacitat de consum.

Les alternatives podrien ser altres com; aplicar polítiques de costos, d’ofertes, retirar ajudes o subvencions a àmbits ineficients, fitar la barra lliure dels bancs, entre d’altres, però no per la senda dels préstecs hipotecaris, que deixen els habitants sense cap marge de maniobra, ni autonomia per decidir. Un altre assumpte que no és menor respecte aquest afer és l’increment de la recaptació d’ingressos tributaris dels quals es beneficien els estats en aquest tipus de context i que no es veuen revertits en favor de la societat, que contempla inevitablement com minva el seu benestar. Per tant, els grans afavorits amb la inflació són els governs i les entitats financeres, de manera que aquells que han d’idear una estratègia o mètode per sortir d’aquest embolic, són els seus màxims benefactors, curiós oi? 

Digueu-me mal pensada, però a mi hi ha moltes coses que no em quadren, sincerament crec que se n’aprofiten de la nostra ignorància vers aquesta àrea de coneixement, per mantenir l’ostentació del poder i aquest concepte de protecció paternalista enfront de totes les calamitats que ens aguaiten. El que sorprèn és que amb el temps que portem amb aquest escenari inflacionista, encara ningú hagi alçat un clam per equiparar les rentes i el sistema fiscal actualitzant-los, per compensar la pèrdua de disposició adquisitiva. 

Entenc que l’abordatge i gestió d’una casuística com la present no és fàcil, però si us plau, que no ens enredin, s’ha de trobar procediments per redistribuir aquesta disjuntiva entre els diferents agents i actors implicats, perquè entre tots paguem la festa, ja que del contrari es produirà una erosió de les classes mitjanes, que representarà un enorme risc per l’estabilitat política i la bona salut democràtica dels països, per la qual cosa és essencial practicar equilibris justos i generosos, que ofereixin seguretat, tranquil·litat i que no fomentin les desigualtats o els conflictes socials que estaran a la cantonada. Milton Friedman, economista i estadístic estatunidenc, guanyador del Premi Nobel d’Economia de 1976 i una de les principals figures així com referents del liberalisme va dir que «la inflació és una forma de tributació, que pot imposar-se sense necessitat d’actes legislatius». Així que qui tingui orelles que hi senti, perquè la pel·lícula va d’això de clavar-nos un impost encobert.