Guerra de dipòsits? Hem de parlar del risc de reinversió
Els dipòsits sempre han estat un producte molt popular entre el client minorista. Els seus avantatges són molt clars: la rendibilitat assegurada i el baix risc. En entorns de tipus d’interès elevat, gaudeixen d’una retribució molt respectable. Ara, sembla que ens trobem en un entorn que afavoreix aquest tipus de producte, i molts inversors ja comencen a buscar quina serà l’entitat que oferirà el millor rendiment, iniciant el que es coneix com «la guerra de dipòsits».
Dit això, crec que avui més que mai, cal fer especial èmfasi en el que es coneix dins del món financer com a risc de reinversió. La definició seria el risc que té un inversor de no poder reinvertir els fluxos d’efectiu d’una inversió a una taxa de retorn comparable a l’actual. Dit d’una altra manera, i agafant els dipòsits com a exemple, el cost d’oportunitat que tindria invertir en dipòsits a un any i, un cop aquest any ha vençut, que els següents dipòsits ofereixin un retorn inferior al del primer. En lloc d’haver invertit en un altre producte amb un venciment més llarg, que mantingui el rendiment actual durant més anys com seria el cas de la renda fixa.
Els moviments en les corbes de tipus d’interès i en la facilitat de crèdit dels bancs centrals són molt ràpids i contundents, agafant com a exemples la recent pujada del BCE passant del 0,25 al 4,75% en 15 mesos, o la baixada del 2009 passant del 4,25 a l’1% en 8 mesos. Un inversor que hagués adquirit un dipòsit al 4% el 2008, un any després ja només el podria reinvertir a l’1%. Aquí és on el risc de reinversió juga un paper fonamental. El mateix inversor, si el 2008 hagués adquirit un Bund alemany a 10 anys, tindria un rendiment anual que es mantindria de forma estable durant 10 anys fins a venciment.
D’altra banda, ens trobem en un moment excel·lent per a la inversió en renda fixa, on els rendiments estan a màxims dels últims 15 anys, es pot adquirir deute de governs Core com Alemanya o els Estats Units, i deute corporatiu de companyies molt sòlides a unes taxes de rendibilitat considerable per als propers anys. També, cal recordar que el rendiment dels bons del govern dels Estats Units és superior al dividend de la renda variable americana, i que no hi ha, a hores d’ara, tensionament creditici a la vista. Aquests i d’altres factors fan que la renda fixa torni a ser un actiu important a les carteres.
El darrer punt que cal tenir en compte en aquest còctel d’inputs seria el de les expectatives de moviments en els tipus d’interès. Es impossible predir quines seran les decisions futures dels bancs centrals i com reaccionarà el mercat monetari, però el que sí ja han començat a transmetre els directius d’aquests organismes és que la inflació comença a remetre, i que les pujades de tipus s’aturaran en un futur proper. Els efectes de les pujades ja s’estan començant a deixar veure en diferents entorns empresarials i socials, i en algun moment es produirà l’esperat pivot que portarà els bancs centrals a baixar els tipus. El consens dels analistes en l’actualitat preveu que al setembre del 2024 la probabilitat de baixades de tipus serà del 42%, situant el marginal al 3,50%, sent l’actual 4,50%.
Per tal d’afrontar aquest risc, la gestió activa permet fer una planificació a llarg termini de la inversió en actius de renda fixa. Els gestors de carteres tenen en compte la duració dels diferents bons que hi ha en una cartera, i poden aprofitar els moviments de les corbes per generar beneficis, tant per preu quan els tipus baixen com per carry. Agafant, segons el mercat, posicions amb venciments més llargs quan oportunitats com les actuals apareixen de manera que la rendibilitat queda ancorada durant anys. Un dipòsit pot semblar una inversió molt segura i rendible però aquesta rendibilitat es limita al curt termini que permet el producte. En canvi, una cartera de renda fixa monitoritza diferents trams de venciment que poden anar dels tres mesos a més de 20 anys, assegurant que es rendibilitza al màxim cada escenari.