Jo a tu t’estimo més
Quan parlem de l’amor de forma conceptual, una qüestió que indirectament ens ve al cap és la de si l’amor es pot quantificar. I és que ja des de ben petits, una pregunta que se’ns fa de forma repetitiva (ja sigui per part dels mateixos progenitors, dels tiets, dels avis o inclús dels amics) és la de qui estimem més, el papa o la mama. D’adults sovint som nosaltres qui fem la pregunta, i ho fem com si en realitat no fóssim conscients que la resposta del petit o petita vindrà condicionada per qui estigui més proper, pel darrer progenitor que ha fet una activitat «xula» compartida o per la cara de felicitat de qui pregunta si la resposta és la que espera. El que està clar és que mai responem de forma lògica a la pregunta, perquè la resposta lògica segur que no ens agradaria. En la pel·lícula «Jo, Robot» (de l’any 2004) que protagonitzava Will Smith i estava basada en l’obra d’Isaac Asimov, hi ha una escena en la qual una intel·ligència artificial ha de resoldre un dilema moral: després d’un accident ha de triar entre salvar la vida d’un adult que frega les quatre dècades d’existència, o la d’una nena que només té 12 anys. La decisió, per a la màquina, és molt senzilla. Ella, per les ferides que pateix, tan sols té un 11% de probabilitats de sobreviure, en canvi, ell té un 45%. Evidentment, el robot tria salvar la vida de Smith, ja que en cas contrari, segurament moririen els dos. D’aquesta manera quan intervé la lògica, les respostes no són les que ens agraden, perquè el públic es decantaria per salvar la nena que ens ha despertat un sentiment d’amor més gran. I és que en qüestions d’amor, no hi ha raonaments que valguin.
Continuant amb el que hem après des de petits, quan arribem al «meravellós» món de la parella, sorgeix la necessitat de quantificar l’amor, el propi (l’estimen?) però sobretot l’aliè (ens estima?), i derivat d’aquesta qüestió tan primària sorgeix la pregunta en majúscules: Qui estima més? De vegades penso que tenim tan interioritzada la necessitat de posar xifres a tot en la vida, fins a arribar al punt de voler quantificar el que és inquantificable, com és el cas de l’amor. Però no es tracta, com pot semblar a priori, d’una espècie de competició dins de la parella, de posar xifres als detalls, gestos, sacrificis i implicació de cadascú; és quelcom que va més enllà. Més que establir una jerarquia de qui està aportant més a la relació, o de buscar alguna cosa que tirar en cara en les discussions que sorgeixen de tant en tant, suposo que el que pretenem és buscar una resposta objectiva i racional a un fet que probablement no la pot tenir, i és saber si l’altra persona ens estima tant com l’estimem nosaltres a ella. De fet, penso que el que fem és buscar la seguretat que el que creiem de la relació és cert. I és que tenim tan assimilat l’obligació de puntuar i que ens puntuïn, de mesurar i que ens mesurin, que ens costa acceptar que les coses més importants de la vida no es poden valorar amb un número. Però el que ens aporta la persona amb qui compartim, no es pot avaluar en base amb els regals que et fa, les vegades que et ve a recollir a la feina o si t’ha deixat diners quan has patit una dificultat. Les persones no ens resumim en llistes de pro i contres, només faltaria. De fet, les relacions de parella tenen tants matisos, que no podem ni expressar amb paraules, com per pretendre expressar-los amb números. No podem deixar que la cultura de les xifres en la que ens veiem immersos, limiti les nostres emocions a unitats de mesura, que condicioni els nostres sentiments al que creiem que ens correspon. Hem de continuar deixant que les papallones a la panxa decideixen per sobre dels fets. I no parlem d’abandonar la raó i deixar-nos portar només pels instints, però tampoc del contrari. Ja que a l’hora de definir les línies que desitgem que donin forma a la nostra vida, hem d’aprendre a deixar de banda les idees preconcebudes, a través dels milers de pel·lícules romàntiques en les quals l’amor es mesura d’acord amb els grans gestos d’algun dels membres i de les bogeries que es fan en comú. I no pretenc insinuar que no siguin importants aquests gestos i les bogeries, però potser cal no escoltar el que des de fora et fan creure que necessites, per poder sentir el que realment desitges viure.
Ja com a conclusió direm que mesurar l’amor en una escala matemàtica que vagi de l’1 al 10 és una tasca complicada, per no dir gairebé impossible, i incompleta. L’amor és un sentiment profund i complex que va molt més enllà d’una simple quantificació numèrica. A més a més, hem de ser conscients que cada persona experimenta i expressa l’amor de manera única i personal, fet que dificulta encara més el seu mesurament. Així, en lloc de buscar una escala per mesurar l’amor, és més valuós centrar-se a desenvolupar relacions que ens resultin saludables, i que estiguin basades sobretot en la comunicació, el respecte, la confiança i la reciprocitat. Gaudim de l’amor com quelcom que no es pot mesurar, però sí que es viu i se sent a cada moment compartit amb la persona estimada, sense importar qui dels dos estima més, perquè la resposta no la tindrem mai.
I acabarem avui amb una frase de Sant Agustí, uns dels pares de l’Església catòlica, que diu «la mesura de l’amor és estimar sense mesura». Així que no ens ha d’importar tant si l’altra ens estima més o no, com si realment estimen en la mesura màxima que podem i sobretot, si gaudim fent-ho. I en el cas que existeixi cap mena de dubte, sempre podem recórrer al grup musical Lax’n Busto, i «marcar-nos un «T’estimo molt, jo a tu t’estimo molt. Si estàs amb mi desapareix tot el que és trist. Un dia gris ho pintes de colors. Fins a la lluna i tornat t’estimo jo!».