Enamorada d’Andorra: el meu estimat país!
Avui una nova Tribuna! El temps em passa volant. Ja vaig per la número 12!
Mai me les preparo amb antelació, ja que m’agrada escriure sobre allò que m’inspira en el moment, encara que de vegades sigui una mica arriscat, per allò de «i si no m’arriba la inspiració, què publicaré?» Tot i així, segueixo fent-ho igual, doncs m’agrada escriure des del cor.
Ja fa dies que tinc ganes de parlar d’Andorra, del meu estimat país. Les persones que em coneixen saben que m’encanten les grans ciutats, viatjar, viure a l’estranger, conèixer gent nova, diferents cultures...i que durant molts anys he viscut fora i que un cop tornada a «casa» sempre he tingut (i tinc) un peu connectat a l’estranger, ja que ho necessito.
Tot i així, de sempre m’ha agradat Andorra, viure-hi. I per això en un punt de la meva vida vaig decidir fer un pensament de vida per tornar-hi. Per poder treballar i viure aquí, des d’aquí, ja que de sempre he tingut clar que el meu nucli estaria a Andorra. Volia veure món, aprendre molt i tornar a casa un dia per poder posar el meu granet de sorra, a aquest país que estimo tant. Segurament, per aquesta raó vaig dedicar 8 anys de la meva vida treballant al Govern d’Andorra.
Encara recordo quan estudiava a París i quan tornava amb el tren fins a l’Hospitalet-près de l’Andorre i quan després agafava un bus fins al Pas de la Casa on la meva mare em venia a buscar. Mai oblidaré aquell tram de viatge. Jo era feliç a París, m’encantava viure-hi, però quan agafava el bus quan encara era fosc i a poc a poc s’anava fent de dia i anava veient, de mica en mica, la silueta de les muntanyes, m’omplia d’energia. Era màgic! Les muntanyes em donen calma, bones vibracions, de sempre. I sempre recordaré també fer el port fins a arribar al Pas de la Casa escoltant l’àlbum del Lionel Richie: «Back To Front» amb cançons com «My Destiny». Molt especial!
Han passat molts anys... i ha plogut molt des de llavors, però la meva passió per Andorra continua essent així, i la veritat és que no para... com diuen va in crescendo.
És veritat que quan vaig tornar a viure a Andorra, després de 15 anys vivint fora, vaig haver de «posar-me al dia» doncs tot havia canviat molt. El que no sabia llavors és que un cop tornaria al meu país aquells canvis només serien l’inici d’un món canviant, que ens portaria a una transformació continua, cada cop a una major velocitat i que seria a tots els nivells. Ja res tornaria a ser igual.
Jo soc de ment oberta, positiva i penso que hem de ser flexibles i que sempre hem d’estar preparats a innovar, a mirar més enllà, a trobar un camí per seguir creixent, avançant però mantenint la nostra identitat. Essent estratègics i estant preparats per canviar, per adaptar-nos a una nova realitat que canvia constantment, a una velocitat que no podem controlar. Però sense deixar de ser qui som i sobretot cuidant del nostre país, ja que és el bé més preuat que tenim. I aquí és on vaig: mantenir el nostre país, la nostra identitat, les nostres muntanyes, la nostra natura.
Hem de créixer com a país, com a societat, però on són els límits? He de reconèixer que aquest any em sento trista perquè indrets preciosos que coneixia, amb molta bellesa ... ja no hi són. Han desaparegut. Hem de construir nous habitatges, ho entenc, però on? Sé que és difícil mantenir aquest equilibri. Però hi ha indrets que no els podem perdre. Quan deixem posar la primera pedra és com un efecte dominó, ja no podem parar o ja hem fet que canviï tot l’entorn.
Quina Andorra volem per al nostre futur? I ara no parlo de política. Parlo de la sostenibilitat del nostre entorn, de la nostra natura. El privilegi de sentir els ocells quan som a un parc, o quan ens aixequem al matí, encara que no visquem en una parròquia alta, o en una casa aïllada... és un privilegi. Veure arbres des de la finestra de casa, la muntanya, és un altre privilegi. I últimament el que veig són moltes grues, molts desmunts … I molts al mateix temps.
És veritat que des dels cims pot semblar que res ha canviat, que la natura continua intacta ... però no és així. A més, no tot ho hem de mirar des de dalt. Hem de poder mirar-ho des de tots els angles i alçades possibles.
I sí, estic trista. I com diuen, ho havia de dir.
Cal una visió de país, un model de creixement, tenir en compte els aspectes sociològics, econòmics i paisatgístics. Tot va més enllà de llicències de construcció. Hi ha un problema d’habitatge i s’ha de resoldre, però hauríem d’evitar d’afegir-li un problema paisatgístic. Cal impulsar encara més la protecció de les muntanyes, del nostre entorn natural i del nostre ecosistema.
És important que els edificis construïts estiguin perfectament coordinats amb la natura i la vall, pensat en el turisme, però també pensat amb els que vivim al país. Andorra una qüestió d’equilibri. Com llegia fa uns anys en un article del Periòdic d’Andorra: «Andorra és un país on existeix un equilibri entre natura, progrés i salut, el que permet tenir una vida equilibrada i sana», dit en altres paraules qualitat de vida. I això és l’objectiu: mantenir-ho.
Avui escric aquesta tribuna perquè per a mi és clau trobar l’equilibri entre el creixement urbanístic i la conservació del patrimoni natural. Una qüestió que tots tenim identificada, una qüestió sobre la qual diem i reconeixem que hem de ser molt curosos... Però que la realitat ens mostra que existeix un grau de fragilitat en els sistemes naturals i que hi ha una necessitat imperiosa de la seva preservació, perquè són els elements clau del patrimoni andorrà.
Actuar des d’aquesta perspectiva, impregnada en una filosofia ambientalista, suposa crear i potenciar, encara més, i a tots nivells, una conducta ètica i responsable amb l’entorn.
T’estimo Andorra !