L’exigència estètica de ser dona
Independentment de l’època que ens hagi tocat viure, del moment històric, de les guerres que s’estiguin duent a terme, de les lluites que com a dones estiguem combatent, del moment social, de les converses pacificadores, dels moviments igualitaris, del creixent feminisme, per sobre de tot això, els estàndards de bellesa femenins estan en constant revisió i ens hem d’anar adaptant. I és que els cànons de bellesa de la dona és quelcom que forma part del nostre ADN ja des de ben petites, de manera que la comparació, la crítica, les burles i el menyspreu deformen la nostra pròpia identitat i minven la nostra autoestima.
És evident que la societat ha evolucionat, que hem après a queixar-nos (de fet saber-ne, ja en sabíem, però abans ni això ens deixaven), i és un fet que treballem la nostra autoestima i, per tant, com a dones tenim l’opció d’obviar el que la resta pensi de nosaltres. Podem no considerar si ens troben maques o no, més encara, atractives o no, podem passar de si pensen que estem massa gordes o massa primes, de si els nostres turmells són massa gruixuts, de si els nostres pits són massa grans o massa petits, de si el nostre cul (perdó gluti) és prou cridaner, de si els nostres llavis són prou voluptuosos, de si el color dels nostres ulls és bonic o de si la forma és l’adequada. Però la realitat és que això no és tan fàcil, i és que al llarg dels anys ens han ensenyat que la bellesa femenina és una arma amb molt de poder que podem fer servir per al nostre benefici. Encara que personalment em resulta molt trist que hàgim de recórrer a eines com la bellesa per aconseguir objectius, enlloc que ens valorin per les nostres capacitats.
El que és obvi és que les persones som éssers socials i com a tal, les dones necessitem ser acceptades, valorades, respectades i fins i tot, desitjades. I si bé és cert que les qualitats físiques no haurien de ser un requisit per merèixer aquesta inclusió social, la veritat és que, malauradament, aquestes hi juguen un rol important en l’acceptació, encara més, existeixen estudis que demostren que la vida pot ser més fàcil per les persones que compleixen amb els cànons de bellesa: les noies amb «bona aparença» tenen més oportunitats laborals, més habilitats socials i, fins i tot, poden arribar a cobrar més, que les qui no assoleixen les qualitats normatives. I resulta curiós que sovint, quan s’ascendeix laboralment una dona, els homes, i també algunes altres dones, facin referència al seu físic i no a la seva capacitat intel·lectual, com si aquesta fos un condicionant secundari a l’hora d’atorgar-li l’ascens. No sé a vosaltres, però a mi em resulta molt trist.
Darrere de tot aquest valor associat a l’estètica de la dona trobem diferents factors. El més evident és que la bellesa femenina és un dels mecanismes de dominació patriarcal que manté la desigualtat entre homes i dones, que a més és «difícil d’identificar» (així entre cometes, i que cadascú que interpreti el que vulgui) perquè es troba molt instaurat en els nostres imaginaris socials i a la nostra vida quotidiana, La bellesa és un atribut femení que manté les dones preocupades i ocupades en la seva imatge, i les fa romandre apartades dels espais de poders i de la presa de decisions.
I aquest no és l’únic factor. Existeix una indústria milionària que hi juga un paper clau . La Cirurgia estètica, acompanyada de les indústries farmacèutiques i cosmètiques, s’alimenten de la inseguretat que pateixen milers d’adolescents i també de dones adultes. I encara que una branca de la medicina com és la cirurgia pot ser una eina necessària en alguns casos, no s’hauria de permetre que s’estigui convertint en la norma per dictar els estàndards de bellesa en les dones. A més, cal que tinguem present que darrere de totes aquestes milionàries indústries trobem sempre homes gestionant-les.
Mecanismes com les relativament recents xarxes socials (que ja tenen força història, però que fa poc temps han irromput en el dia a dia dels adolescents), serveixen per mantenir aquestes exigències estètiques. Cada dia hi trobem noies, curiosament cada vegada més joves, que es sotmeten a operacions d’estètica per aconseguir algun dels cànons de bellesa: llavis més voluminosos (això sí, que es vegin naturals), pòmuls més definits, pits més grans i qualsevol altre aspecte que les faci semblar més perfectes. És també en aquestes xarxes on cada vegada trobem més filtres per millorar l’aspecte i on les poses gairebé impossibles dominen els diferents «feeds», tant de gent famosa com de jovenetes totalment anònimes. Perquè les xarxes reprodueixen els mateixos estereotips que durant moltes dècades es transmetien a través de mitjans de comunicació més tradicionals.
Tota aquesta pressió social per assolir un ideal de bellesa a qualsevol preu, pot esdevenir en assetjament i augmentar la possibilitat de patir problemes de salut, com trastorns en la conducta alimentària, i per això, també se la coneix com a «violència estètica», venint a sumar-se a les ja més conegudes violències física i psicològica.
Per això és important que acompanyem les nostres filles des de la seva infància, recordant de manera contínua que el que es transmet per les xarxes socials i la resta de medis de comunicacions, no és real, que es tracta de material editat. I el que a parer meu és encara més rellevant, que cal fer un bon treball d’autoestima, de manera que no s’hagin de qüestionar ni tan sols si la tenen, i per això cal que acceptin la seva imatge de manera natural i també amb la del seu entorn, i que estiguin molt sensibilitzades amb les greus conseqüències psicològiques i físiques que té la discriminació i l’assetjament escolar.
I avui acabarem amb una gran frase de l’actor Steven Aitchison que diu «la teva bellesa exterior capturarà els ulls, però la teva bellesa interior conquistarà el cor», que ens recorda que la bellesa hi ha moltes formes d’avaluar-la, i deixo a cadascú que li doni importància a la qual consideri.