L’allau del català
Si com jo sou persones d’ofici més aviat tranquil, d’aquella gent que als sopars d’amics no podeu dir ni mu perquè el camp al qual dediqueu les vostres esforçades 40 hores setmanals de servei a la societat no apareix mai als mitjans de comunicació, m’entendreu.
Quedeu amb els amics. Tots entaulats, vinga, què voleu? Us poseu al dia de les vicissituds més aparatoses de la vida de cadascú. Què fa el teu pare? Li ha anat bé l’operació a la sogra? Ja ha començat la carrera, el nen? Saps si és veritat que el Mateu i la Pepita es volen separar? Un cop resoltes totes les qüestions de cortesia i xafarderia, anem al tema. Ja som a les postres i ara toca parlar del que interessa. Successos, política, economia, esports. Allò que surt a les notícies.
L’amiga que treballa de policia sempre us fa posar els pèls de punta amb els detalls més escabrosos de les accions policials, drogues requisades, entrades a pisos de matinada amb els dolents per terra en pijama, escagarrinats de por. L’altre, que és economista, aprofita per fer sonar les trompetes de l’apocalipsi alertant que les pujades dels tipus d’interès seran tals, que aquella hipoteca que quan vas signar et semblava inofensiva està a un pas de convertir-se en una boa constrictor que et farà penedir amargament d’haver demanat postres per sopar. A l’amiga que treballa a Brussel·les, per bé que és la discreció personalitzada, tu te l’escoltes amb fruïció perquè sospites que està al cas de les guerres submergides que cuegen per Europa i que surten a la premsa només entre línies. El teu fill gran, que acaba de començar la carrera d’Intel·ligència Artificial, explica amb cara de terror que ha vist un vídeo amb un paio que diu que la IA destruirà la humanitat. Per no parlar de si tens algun amic metge o climatòleg -jo, no sé si per sort o per desgràcia, no en tinc cap- que aquests sí que, tal com està la cosa, deuen ser escoltats com si fossin l’oracle de Delfos.
A tu no t’han fet mai ni cas, perquè «això del català» no havia sortit mai gaire a la premsa, o bé només en lletres molt petites. Fins ara. Ara allò que ocupa a tu i la gent del teu gremi apareix ben gran i per tot arreu, perquè ha arribat, ja la tenim aquí, tothom en parla i per fi tu -humilíssima professora de català a qui cap dels seus amics ha preguntat mai res sobre el particular- t’has convertit en l’estrella de la sobretaula perquè estem en plena allau del català. Sí, sí, com l’allau d’Arinsal, però d’aprenents de català. El boom. La bogeria. El frenesí.
Ara a Andorra tothom vol aprendre català i el vol aprendre ja i tot són corredisses i maldecaps. Per primer cop a la vida, experimento la sensació de sortir a primera plana. Algunes companyes expliquen que amics, coneguts i saludats les paren pel carrer per saber si els faran fora del país. Està tothom molt esverat, com si hi hagués hagut un cataclisme còsmic. I l’únic que ha passat és que, per fi, un país que té una cultura, una identitat i una única llengua pròpia, vol defensar-la de la manera més raonable, justificada i eficaç possible: procurant garantir que les persones que viuen en aquest país, particularment les que estan de cara al públic, l’entenguin i la parlin. Si us he de ser franca, a mi la llengua que emprin uns pacífics rendistes que viuen al seu xalet jugant al bridge amb els seus compatriotes no em preocupa gaire. En canvi, si estàs darrere d’un taulell o de la barra d’un bar, no em sembla tan estrany demanar que parlis la llengua pròpia i oficial del país on es troba aquest taulell o aquesta barra de bar. Només faltaria. La gent d’Andorra som poliglotes i cosmopolites, ens agrada voltar per tot el món. Em jugo un pèsol que a qualsevol viatge que hagis fet, per poc que hagis parat una mica l’orella, has sentit algú parlant la nostra dolça variant del català i quan hi has parlat t’ha dit que era de Canillo o de Sant Julià. Ens encanta garlar en tants idiomes com sabem, però encara ens agrada més, que quan seiem al nostre país en un cafè, bar, restaurant, perruqueria, dentista o traumatòleg, poder parlar i ser entesos i contestats en la nostra llengua. Que això no passi és una anomalia i hauria de ser un fet inaudit en qualsevol país seriós. A Andorra s’ha de parlar català no per atacar ningú sinó per protegir el dret de qualsevol persona a parlar i ser entès en la llengua pròpia del país on viu.
Els residents forans no catalanoparlants s’han posat les piles per fi, i ara, creant una autèntica allau, es disposen a aprendre la nostra llengua. Uns més contents i d’altres potser no tant, però tothom entenent que és una obligació, sí, però del tot justificada i justificable perquè un país que es respecta a si mateix ha de deixar-se estar de complexos, pors i manies i protegir la seva identitat i la seva llengua per tal de protegir la seva gent.
Ja ho haureu llegit a la premsa i fins i tot hem sortit a la televisió. Aquest any els cursos de català estan plens a vessar amb unes llargues llistes d’espera i els centres de català, on es pot anar lliurement a estudiar la llengua acompanyat per la Clara, la Montse, la Núria, la Jenny, la Karen i jo mateixa, els tenim plens de gent. Les professores acabem el dia esgotades, no us diré pas que no, però contentes. Per fi ha arribat l’allau del català i amb tots aquests centenars de persones que aprenen la nostra llengua potser d’aquí a poc temps el paisatge lingüístic del país serà el que volem que sigui els que estimem Andorra i el català.