Joan Jiménez

Les setmanes que han precedit a les vacances d’estiu han donat molt de si, sobretot en el que respecta a l’acord d’associació amb la Unió Europea. Una carta dels reguladors europeus a la Comissió Europea, l’aturada per part de Mònaco de les gestions i el no de Concòrdia al pacte d’Estat i la petició d’aturar les negociacions després de la retirada monegasca... Han passat moltes coses que han donat molt a pensar i convé reflexionar sobre les situacions que han succeït.

Primer de tot, la carta dels reguladors europeus. Des de la meva perspectiva, el document reflecteix una mancança de rigor i està basat i inspirat en judicis de valor. La carta esmenta que les seves preocupacions deriven del fet que «els microestats històricament han mantingut regulacions financeres menys rigoroses» i que l’acord podria suposar l’accés al mercat europeu d’activitats il·lícites.

Andorra, almenys, ha estat duent a terme diverses reformes en el seu sistema financer i ha aconseguit passar avaluacions per part d’organismes internacionals com l’FMI o el Consell d’Europa. Aquest últim organisme, i més concretament el seu Comitè Especial d’Experts sobre Avaluació de Mesures contra el Blanqueig de Capitals i Finançament del Terrorisme o Moneyval, assenyalava l’any 2021 que el Principat havia arribat a complir totalment nou dels 40 indicadors de l’avaluació, a més de qualificar d’«àmpliament conforme» en 28 d’aquests. En tres (noves tecnologies, competències de les forces de l’ordre i instruments internacionals) el Principat és «parcialment conforme» i en cap d’aquests indicadors és definit com ‘no conforme’. Aquestes dades mostren una evolució destacada del país, sobretot si analitzem l’informe del 2017 del mateix organisme.
Per tant, que ‘històricament’ Andorra hagi tingut baixes regulacions no significa que en l’actualitat continuï passant. Posarem un altre exemple d’aquest raciocini erroni. ‘Històricament’, Xina, durant el segle XX, tenia una economia bastant empobrida. Avui és la segona potència mundial.

Següent punt: la retirada de Mònaco de les negociacions. En aquesta temàtica, més que argumentar una opinió sobre si ha fet bé o malament l’estat monegasc, vull compartir una sèrie de reflexions. En primer lloc; em va sorprendre la gran cordialitat mostrada per part de la Comissió Europea i del mateix Principat a l’hora de comunicar la interrupció del procés. Una amabilitat bastant notòria entre les dues parts i amb el pacte de continuar sent socis en múltiples matèries. La decisió és molt respectable i no seré jo qui digui què han o no de fer els monegascs. Tot sigui dit, les raons per les quals les negociacions entre Mònaco i la UE han superat les línies vermelles estipulades pel Príncep, segons declarava el Govern monegasc, no han de ser les mateixes que a Andorra. A més, cal afegir que moltes opinions defensores de l’acció de Mònaco, també defensen un model de país sense acord per evitar moltes característiques que són intrínseques del Principat.

Tot i així, l’escenari actual és que hi haurà una cadira buida a les negociacions multilaterals del tractat. Si bé l’acord marc era compartit pels tres estats, els annexos que més neguits i inquietuds aixequen semblen estar més enfocats i determinats a l’àmbit bilateral, on aquests apartats estan sent negociats en aquest últim semestre de l’any i s’haurà de veure com finalitzen. Per no allargar-me més, entenc que la retirada de Mònaco creï cert neguit i rebombori mediàtic, però a nivells tècnics no crec que sigui un factor tan determinant.

Finalment; la postura de Concòrdia respecte a aquest assumpte i la no incorporació al pacte d’Estat. En primer lloc, vull comunicar que no comparteixo la decisió presa pels líders de l’oposició, però si valoro el fet que hagin pres aquesta posició de forma reflexionada i argumentada. Concòrdia va estipular una sèrie d’argumentari amb el qual, si ve pot arribar a ser vàlid, no coincideixo per les següents raons.

El partit demana una aproximació més prudent al mercat interior apuntalant que l’acord suposaria un desmesurat increment de la inversió estrangera en sectors com l’immobiliari. A més, Concòrdia assenyala el fet que l’economia andorrana no ha recuperat els nivells de PIB previs a la crisi del 2008 i que no hi ha hagut una diversificació econòmica, continuant depenent de sectors com el ja mencionat o el turisme.

En aquesta última dada, és veritat i estic d’acord, però a diferència del partit de Cerni Escalé, no penso que l’acord ens atorgui més riscos en aquests àmbits, sinó que és la solució. L’acord d’associació ha de ser una eina clau que permeti a l’economia andorrana ser atractiva amb l’accés al mercat interior i amb certes especificitats per a la creació o instal·lació de sectors econòmics d’elevat valor afegit. L’acord, des de la meva perspectiva, ha de consistir en un pas endavant pel Principat que ens permeti créixer de forma sostenible en noves àrees i en un món globalitzat. Hem de deixar de dependre de sectors com el turisme o els immobles que, amb el model actual sense l’acord, depenem massa d’aquests i ens resulta molt difícil diversificar sense estar més oberts a l’exterior. 

Tanmateix, comparteixo algun punt amb Concòrdia com el fet de que l’àrbitre de l’acord d’associació sigui el Tribunal de la UE. Crec que no genera confiança que l’àrbitre de l’acord amb la UE, formi part de la UE. Seria molt millor recórrer a altres organismes que puguin oferir una major imparcialitat per a les dues parts.