Omar el Bachiri Psicòleg clínic

No pagar el lloguer significa desnonament i això es tradueix en viure al carrer, la persona es deshumanitza i perd els valors socials. La precarietat s’instal·la i l’organisme acaba emmalaltint.

Malauradament, és la pitjor decisió que pot prendre algú, desvincular-se de les seves obligacions i més encara amb la de l’habitatge atès que, és la necessitat prioritària per a sobreviure. Vivim en una societat altament materialista, però tot i així, les necessitats bàsiques no han canviat des de la prehistòria, tots necessitem d’una cova per a estar tranquils i refugiar-nos dels canvis climàtics. Només tenim tres necessitats bàsiques, totes les altres són prioritats i cadascun té les seves, però igualment, totes passen per tenir a on viure. Un lloc on guardar i cuinar el menjar, descansar i sentir-nos protegits per així poder gaudir del nostre estil de vida. No serveix de res tenir un vehicle d’alta gamma, l’últim model del telèfon de moda o ordinador, roba de marca, etc. si no tenim on dormir, ni rentar-nos o inclús, un lloc on deixar totes aquestes pertinences. Per tant, les dues primeres necessitats són objectives, el menjar i el descans, però la tercera tot i ser subjectiva, és la més important perquè és la que guia el nostre comportament.

El sentiment de seguretat és qui ens mou per a emmagatzemar el menjar i trobar on descansar. Amb això vull dir que les dues primeres es mouen més per les emocions i la segona per la racionalitat, però malauradament, estem tan replets d’estímuls exteriors que ens deixem emportar per les emocions d’alegria i de por, en comptes de fer-ho pel raciocini. Si ho féssim pensant en les conseqüències que comportar no pagar el lloguer, ningú es negaria a fer-ho atès que, només condueix al desnonament. Pot trigar dies, setmanes, mesos o inclús anys, però acaba arribant i quan ho fa, la persona se’n va a dormir al carrer i és quan se n’adona de l’enorme error que ha comès, s’està deshumanitzant. No tenir on viure, un lloc on sentir-se a gust i evadir-se mentalment de tant en tant es tradueix en precarietat, l’organisme es degrada i acaba emmalaltint. El fet de no estar protegits de les altes i baixes temperatures, com del vent, la neu i l’aigua, és un factor que incideix en el nostre estat mental. Per tant, perdem els nostres valors i sobretot, socialment deixem d’existir atès que, no tenim una direcció física, no tenim un codi postal on els organismes públics i socials poden enviar-nos l’ajuda.

A tall d’exemple per explicar millor la situació seria: si pel motiu que sigui el nostre ingrés econòmic ja no és suficient per a pagar les factures hem de prioritzar-les i la primera a liquidar és la del lloguer. L’electricitat, el telèfon, els impostos, el préstec del vehicle o inclús el menjar han de passar a una segona posició. Vivim en una societat altruista i sempre hi haurà algú que ens ajudi, però, perquè saben on trobar-nos, tenim un lloc on esperar la seva ajuda. Per contra, quan perdem l’allotjament ens quedem sols atenent que, molt poca gent disposa de la capacitat econòmica o l’espai necessari a casa per acollir-nos indefinidament. No és que la societat ens doni l’esquena, és que el sistema està muntat així, tots som conscients de la importància de complir amb les obligacions i de pagar les factures però la del lloguer, és la primera a fer efectiva i bàsicament per dues raons. La primera és la que acabo d’esmentar, per a la no deshumanització i la segona, és per a no perjudicar el propietari donat que, moltes vegades depèn de l’ingrés per a la seva pròpia subsistència.

Hi ha gent jubilada que el lloguer del seu pis li representa arrodonir la pensió de l’estat i així poder arribar a final de mes sense gaires problemes i també hi ha qui encara l’està pagant i el lloguer li representa la quota de la hipoteca. Ser propietari d’un habitatge no és sinònim de ser ric o milionari, només significa que hem fet una inversió i desitgem viure d’ella, som previsors i ens avancem als possibles contratemps econòmics. És per això que parlo de lloguer i no d’hipoteca perquè, dono per fet que la persona que demana un préstec al banc coneix perfectament el món de les inversions i que distingeix entre l’interés fix i el variable, i per això mateix, mai demanarà una hipoteca a interès variable si supera els cinc anys. Seria una bogeria fer-ho perquè l’esser humà és incapaç de preveure’s res a més de cinc anys vista, hi ha massa variables en joc. Una guerra, una malaltia, la pèrdua de la feina, un divorci, etc., situacions que alteren per complet l’escenari. Igualment, ser propietari no és una necessitat, sinó, més bé, una decisió i, en canvi, ser llogater sí que ho és i per raons socioeconòmiques el preu va variant d’un any a l’altre i això pot explicar la durada mínima de cinc anys dels contractes.

Per a no abusar del context que estiguem vivint i apujar excessivament el preu sense una raó justificada. Per contra, l’estat hauria de tenir mecanismes per a evitar que un llogater pugui estar més dos mesos seguits sense pagar el lloguer. És injust per al propietari atès que, si depèn d’aquest ingrés per a viure es veurà greument perjudicat. És a dir, si el llogater prioritza altres despeses, l’estat hauria de poder intervenir i congelar la part del lloguer perquè si no, socialment estem perduts. El missatge hauria de ser: tots tenim dret a un lloguer, però paral·lelament, qui deixi de pagar, el perd. Això pot semblar esgarrifós, però és una manera de garantir que si algú destina el seu pis al mercat del lloguer, cobrarà i, per tant, la seva inversió no es veurà perjudicada. Viure en societat significa això mateix, col·laborar els uns amb els altres i buscar la millor manera de conviure. Tots volem ser feliços, tenir estalvis i viure sense massa preocupacions, per tant, la millor manera de fer-ho és sent ciutadans responsables, igual que tenim drets, també tenim obligacions.