Natalia Mena

Des que a finals d’agost s’anunciés la presentació el pròxim 19 de setembre de la nova llei en defensa de la llengua oficial a la comissió legislativa d’Educació, Recerca, Cultura, Joventut i Esports del Consell General, les reaccions no s’han fet esperar. Generalment els canvis o modificacions en les normes comporten la manifestació d’opinions a favor i en contra, el que crida l’atenció en aquest cas no és que el Govern vulgui protegir l’idioma estatal, sinó que només ho acoti a una determinada part de la població. 

No sé si a l’administració d’aquest país li sona l’anomenat principi d’isonomia, pel qual totes les persones han de ser tractades de la mateixa manera per la llei i estar subjectes a les mateixes normes de justícia, reconeixent l’equiparació igualitària de tots els ciutadans en drets civils i polítics. Per tant, la llei ha de garantir que cap individu o col·lectiu sigui privilegiat o discriminat per l’estat.

Doncs bé, aquest dimecres passat el Consell de Ministres ha donat llum verda al projecte de llei de la llengua oficial, que exigirà que s’acreditin uns coneixements mínims de català a les persones que demanin l’autorització de residència i de treball. Sembla lògic que la titular de Cultura, Joventut i Esports, Mònica Bonell, s’ocupi de la política lingüística i de preservar la parla com una eina valuosa per la identitat i sobirania de la nació. El que aparentment no és tan normal és que quedin exclosos d’aquesta disposició; youtubers, residents passius, temporers i fronterers. 

Tot i que en un territori ple de singularitats segurament a ningú l’escandalitza que es vagin fent excepcions d’aquest estil, sobretot si els primers en alçar la veu crítica són els famosos creadors de continguts i streamers, que han arribat a titllar la mesura de dictadura lingüística i que si aquest requisit hagués estat vigent, per exemple fa cinc anys, no s’haurien traslladat al Principat. Declaracions incendiàries que no han fet més que alimentar la controvèrsia i despertar l’interès mediàtic vers una qüestió, que en principi no hauria de resultar estranya, si no fos per les peculiaritats que històricament presenta aquest microestat, ja que des de fa segles entre aquestes muntanyes conviuen sense problemes tres llengües; el català, el castellà i el francès, el que li ha proporcionat a aquesta vall una riquesa cultural enorme, que ja els agradaria a altres indrets.

Són molts els estrangers que al no existir una barrera idiomàtica han triat aquest destí en comptes d’altres d’igual o similar atractiu fiscal. L’excusa elegant que s’ha trobat per aplicar aquesta excepcionalitat a determinats grups, és que hauria augmentat molt el volum previst d’acreditacions per l’any vinent, unes 3.000 aproximadament. De manera que finalment serà una mesura que afectarà bàsicament l’àmbit de l’hostaleria i el comerç, perquè el que es pretén és garantir que les persones que treballin cara el públic atenguin amb la llengua oficial del lloc.

A més, cal destacar que posar en marxa aquesta ordenança té un cost, ja que es necessitaran professors per impartir el curset de 30 hores per aquells que no disposin del nivell exigit, la contractació de quatre tècnics més per atendre les renovacions que estan previstes, així com la creació de dos nous organismes; la Junta de coordinació sobre llengua i formació i el Consell Nacional per la Llengua. Un altre aspecte important és que com tot text regulador preveu unes sancions pels infractors, que poden anar des d’una simple amonestació a multes de 1.000 euros les lleus fins a 60.000 les molt greus. Respecte a aquest punt, per tal d’evitar una percepció inquisidora per part de la societat, les autoritats defenen la idea que l’objectiu és fomentar l’ús de la llengua oficial i no pas un afany recaptatori, però el cert és que aquest tipus d’imposicions habitualment no són ben rebudes. A vegades estaria bé que respecte a determinats assumptes en comptes de legislar a cop d’obligatorietats i de penalitzacions es busquessin alternatives més creatives, que motivessin a la gent aprendre així com a estimar la cultura i l’idioma de l’emplaçament que els acull, interpel·lant a la seva voluntat d’integració i apostant perquè lliurement prenguin consciència de l’essencial que és que la llengua local estigui viva als carrers alhora que el deure dels poders públics és assegurar la seva pervivència, és a dir, una estratègia més pedagògica i educativa, que probablement és més lenta, però d’un calat més madur i profund.

Malgrat els esforços que es vulguin fer en aquesta direcció, sincerament amb la manca de personal que hi ha actualment, les dificultats en els processos selectius per trobar empleats qualificats i considerant que gran part dels habitants d’Andorra són trilingües, aquesta resolució pot esdevenir un inconvenient més que un avantatge per salvaguardar el català. És posar una mica de maquillatge per oferir la imatge de què s’està fent alguna cosa en aquest sentit i mirar d’acontentar els més puristes, perquè si la meitat dels residents estan exempts i els afectats el que es demana és que tinguin nocions molt bàsiques de salutacions, vocabulari específic de la professió i poc més, no veig la necessitat d’engegar tota una maquinària burocràtica, executiva i normativa complexa per obtenir un resultat de dubtosa efectivitat per la finalitat que es persegueix. Com sempre molts focs artificials i la polèmica servida, només espero que aquesta exigència que entrarà a tràmit parlamentari la setmana vinent i que es vol aprovar a finals d’any, tot i que no entraria en vigor fins al setembre del 2024, no sigui un motiu per descartar viure aquí, on la convivència lingüística ha estat exemplar i la llibertat per expressar-se en castellà o francès mai ha suposat un problema entre els nacionals. Potser una altra fórmula seria la cooficialitat dels tres idiomes, que en penseu?