Sant tornem-hi
Les vacances escolars, per llargues que siguin, arriba un dia que s’acaben. Aix! Tan bé que estàvem infants, joves i docents llevant-nos a quarts de quinze i dedicant totes les hores del dia als nostres quefers sense haver de rendir comptes ni al món laboral ni a l’escolar. I tot d’un plegat arriba setembre, s’acaba el dolce far niente i ens veiem abocats a les rutines de la vida diària. Alguns, els més dormilegues, portem un desfasament horari tan sonat que els primers dies, quan sona el despertador, tenim la sensació d’estar en ple malson i que és impossible que ja siguin les set del matí. No pot ser.
Ens traiem les lleganyes, ens posem les millors gales i acudim als nostres centres escolars una mica com nens amb sabates noves, perquè, al cap i a la fi, no ens enganyem, una miqueta de ganes de veure la nostra gent sí que en tenim. Potser de treballar o d’estudiar ben bé no, però de veure els companys de fatigues sí que n’hi ha, i sovint moltes. Qui més qui menys arriba una mica morenet i amb ganes d’explicar viatges i coneixences. I és un plaer tornar a compartir estones amb gent que tot i que estimem no hem vist durant l’estiu, explicar quatre batalletes i anar a esmorzar al bar del costat de la feina, on els cafès i els entrepans que et prens són tan bons segurament per la bona companyia. Els que tenim fills hem acomplert els rituals de l’avituallament de llibres i estris diversos, i si encara són petits els hem acompanyat a la porta de l’escola i els hem fet aquell petonet una mica reticent d’»ai, com et trobaré a faltar, però tampoc està tan malament que t’aguanti un altre una estona cada dia». Els que ja som grandets com servidora, i tenim fills més alts que nosaltres, pot ser que un se’ns n’hagi anat a fer el primer trimestre de l’ESO a la Conxixina i l’altre hagi fet les maletes cap a la universitat i ens haguem quedat amb un pam de nas i amb una enyorança estranya de supervisar motxilles matineres i preparar entrepans, tanta mandra que ens feia.
Setembre ha començat amb dues de les festes més importants del nostre entorn. Si som andorrans el dia 8 hem pujat a Meritxell a veure la Mare de Déu i a mossèn Ramon i si som catalans el dia 11 potser hem penjat una senyera al balcó de casa i ens hem dutxat tot cantat Els Segadors en versió boca closa perquè mira que fa anys que la cantem, però amb la lletra de vegades ens hi fem una mica d’embolic. I un cop passades les dues festes, au, vinga, a engegar!
Qui més qui menys té algun pla o alguna estratègia, perquè la tardor, la fosca i el fred que ens esperen no ens deixin atordits sense consol possible ni distracció: que si un curs de francès avançat, que si un de fotografia, que si Pilates, que si Taichi, que em llegiré tots els Hercules Poirot abans no s’acabi l’any, que miraré tal i tal sèrie. Sort n’hi ha que els francesos, tan espavilats ells, van treure’s de la màniga la «rentrée» i dit així sembla que no faci tanta mandra, sobretot si darrere hi afegim «littéraire». Ara sí que estem salvats, home! En lloc de queixar-nos amargament que d’aquí a quatre dies ve el fred i que es farà fosc a les 5, fem com els amics francesos i congratulem-nos amb la rentrée i posem-nos a llegir (i comprar, que els autors i editors no viuen de l’aire!) llibres i més llibres com uns desesperats. Us passaran tots els mals, us ho asseguro. I si pot ser, llegim en català, que per alguna cosa és l’única llengua pròpia i oficial del nostre país. Potser sí que n’hi ha de més grans, més eixerides, més parlades i fins i tot més «útils» com diuen alguns repel·lents, però resulta que la llengua catalana, per bé que sigui tan petita i esquifida com vulgueu, és la nostra i no en tenim d’altra.
Jo ja m’hi he posat ben a fons, a la tornada literària, i potser no vaig saltant i brincant a la feina com ens deia l’enyoradíssim Pepe Rubianes cantant «A trabajaaaaarr!» però almenys no ploro -tant amargament- pels racons. Els llibres ajuden sempre. La primera cita va ser l’altre cap de setmana a la Fira del Llibre d’Organyà, plena fins dalt de llibres i d’autors del Pirineu i d’Andorra, on era tan difícil de no caure en la temptació davant les novetats fulgurants que s’hi presentaven, que sé del cas d’una amiga lectora que em va dir que no es compraria res i avui m’ha confessat que va omplir un cistell ple de llibres. Ja deia Òscar Wilde que la millor manera de lliurar-se d’una temptació era caure-hi de ple.
El segon retrobament de la rentrée l’he celebrat aquest dimarts, al club de lectura Liter’Art de la Biblioteca Comunal d’Escaldes. Quina alegria retrobar-nos amb tota la colla d’aguerrits lectors escaldencs que com uns valents han llegit durant l’estiu un llibre de més de 1000 pàgines. Ho heu llegit bé: 1000. Pesa no sé si dos quilos ben bons, així que veníem tots amb els braços tonificats de sostenir un embalum així durant l’estiu. Ens ho hem passat de meravella com sempre que ens reunim per celebrar una estona d’amor als llibres i a la conversa parlant d’art i literatura. Una delícia de tarda. Deixeu-vos estar de gimnasos, apunteu-vos a un club de lectura -n’hi ha per tot el país- i sobretot aneu amunt i avall amb volums de 1000 pàgines a la bossa o sota el braç. Veureu com se us tonifica el cos i l’esperit. Vinga, amunt els cors, que això no serà res i d’aquí a quatre dies tornarà a ser l’estiu, ara de moment, amb alegria i il·lusió, Sant tornem-hi!