Memento mori
Deia Sèneca que «incert és el lloc on la mort t’espera. Espera-la, doncs, en tot lloc».
Una setmana luctuosa sembla haver-se escampat entre els que més a prop tenim. A vegades el joc de l’infortuni s’entesta a apostar més fort de l’habitual. I quan, a sobre, vulnera les normes i fa trampa ens fa pensar en el que deia Baltasar Gracián: «La mort per als joves és naufragi i per als vells és arribar a port».
La conseqüència de la pèrdua irreparable és una muntanya de preguntes que no tenen resposta. Què és exactament morir? Què passa quan morim? Què ve després? Queda alguna cosa de nosaltres en el món? Des de l’inici de la civilització humana, les preguntes sobre la mort han estat una de les més inquietants i difícils de respondre.
Religions, filosofies, ciències i fins i tot la política han intentat donar respostes que ens brindi consol davant l’inevitable i ens permeti la vida amb menys angoixes, bregant d’una manera més positiva amb el buit que ens produeix saber que un dia, inevitablement, morirem.
Sabem des de fa molt que tots els éssers vius, sense excepció, devem en algun moment retornar a la naturalesa la matèria de la qual estan fets els nostres cossos i l’energia amb què funcionen. Ja ho deia Carl Sagan: «Som pols d’estrelles», literalment.
Sembla que som l’única espècie conscient del seu propi destí, és a dir, els únics animals del món que entenen, al llarg de les seves vides, que la mort és el final inexorable.
La mort és una cosa complicada d’entendre i més encara de comunicar. Els qui l’han «viscut», ves quina paradoxa!, no poden explicar res, i els que estem vius només podem presenciar la mort dels altres. Així, al llarg del temps hem construït les nostres pròpies respostes.
Per a la majoria de les religions, la mort només és un trànsit, un canvi de pla d’existència que ens permet deixar el món conegut i anar cap a un «més enllà». Aquest regne dels morts sovint s’ha dibuixat com un lloc en el qual s’aplica un cert sentit superior de justícia. En el més enllà els justos són recompensats i els malvats castigats, la qual cosa li retorna al món un cert equilibri del qual sovint manca. També hi ha tradicions místiques que entenen la mort com un retorn a l’origen. Tots venim d’algun lloc i, eventualment, hem de tornar-hi. I no és menys cert quan ens diuen que «pols eres i en pols et convertiràs». Això implica tornar a començar un cicle etern d’existència i inexistència.
La ciència, en canvi, ens brinda menys consol: la mort no és més que la fi de l’existència, el moment en què els nostres cossos perden el seu equilibri interior, l’homeòstasi, i deixen de funcionar.
Podem explicar com i per què es produeix, estudiant cada cas individual, i fins i tot sabem el que passa amb els nostres cossos un cop que hem deixat d’habitar-los: els nostres propis enzims i bacteris s’encarreguen de descompondre’ls, reduint-los eventualment al no-res, a pols. Però no s’ha pogut comprovar científicament que existeixi un més enllà, ni que tinguem una ànima immortal que emprengui el viatge cap a un món llunyà.
La mort sembla ser inevitable i en molts casos, fins i tot, pot arribar a ser desitjable, quan la vida es converteix en un turment insuportable. Així i tot, l’espècie humana ha somiat sempre a escapar de la mort, ja sigui a través de beuratges i encanteris, o de miraculoses tecnologies.
La medicina ens ha aportat salut i eines per combatre la malaltia amb medicaments, la qual cosa ha allargat la nostra esperança de vida molt més enllà dels curts anys que es vivien fins no fa tan poc temps enrere. Però res podem fer contra la degradació del cos, que va restant eficàcia als nostres processos interns i acaba fent de nosaltres criatures fràgils i ineficients.
Molts viuen com si mai haguessin de morir. Entren en una dinàmica d’acumular riquesa i diversió sense límit, quan la realitat és que la mort sempre està al final de camí. D’altres, per contra, es troben en permanent angoixa perquè se senten morir. I fins i tot hi ha qui desafia la mort amb conductes d’alt risc o bé posen el seu entusiasme en la recompensa final.
Encara que és cert que la mort destrueix un estat físic, la seva presència ens indica el més valuós mentre vivim: la mateixa vida. Ho va expressar a la perfecció André Malraux quan deia que «la mort només té importància en la mesura que ens fa reflexionar sobre el valor de la vida».
Personalment, mentre la pena s’esvaeix, les paraules de Vladimir Nabokov són balsàmiques: «La vida és una gran sorpresa. No veig perquè la mort no pot ser-ne una de més gran».
I el punt filosòfic, molt necessari per veure-hi clar, l’aporta el premi Nobel Elie Wiesel tot dient que «l’oposat a l’amor no és l’odi, és la indiferència. I l’oposat a la vida no és la mort, és la indiferència».
A part el fet natural, jo sempre he dit que hi ha tres causes que maten a les persones: els diners, la ignorància i la indiferència. Quina et mata a tu? I amb quina mates?