Natalia Mena

Com si d’un joc d’escacs es tractés, els diferents actors implicats en l’escenari d’un possible imminent acord d’associació entre la Unió Europea i els denominats microestats mouen fitxa, perquè els interessos polítics i econòmics no sempre convergeixen i aquells que veuen amenaçada la seva parcel·la comencen a posar-se nerviosos per haver d’afrontar un panorama de major incertesa, competència i segons el seu criteri sense igualtat de condicions. Els protagonistes en aquest cas han estat tres entitats reguladores; l’EBA (Autoritat Bancària Europea), EIOPA (Autoritat Europea d’assegurances i pensions de jubilació) i l’ESMA (Autoritat Europea de valors i mercats), les quals acusen el Principat de ser un risc i evidencien profundes preocupacions sobre les seves implicacions per a la provisió de serveis financers a la Comunitat.

Per si l’assumpte internament no era prou controvertit i no originava suficients temors, recels o suspicàcies entre la població andorrana, que no les té totes en què aquesta operació sigui tan beneficiosa com els volen fer creure i malgrat els esforços pedagògics que el Govern ha dut a terme per apaivagar aquestes reticències així com per explicar sense gaire èxit quin és el full de ruta, per tal de crear una opinió pública favorable vers la qüestió, ara se sumen els atacs externs que assenyalen amb el dit acusador i com si fos paraula de Déu que fer negocis amb aquells que històricament han mantingut regulacions financeres menys rigoroses, és un perill que podria donar lloc a l’establiment d’empreses pantalla o a l’execució d’activitats amb poca supervisió. Vaja que uns crien la fama i altres carden la llana, perquè encara que hagis fet els deures per homologar-te els estàndards i condicions que demana Europa, com que antigament eres un màfies, doncs ara qualsevol es fia dels mecanismes de control que s’aplicaran, perquè hi hagi una total transparència i fiabilitat entre les parts. Quan en realitat actualment són acusacions infundades, que en tot cas arribat el moment s’haurien de demostrar. El problema és que l’Executiu ha estat tan concentrat en convèncer als nacionals, que ha comès un descuit en l’esfera internacional, que els torna a posar en el punt de mira com a una nació sospitosa o de dubtosa reputació a l’hora d’establir tractats econòmics o comercials. Ningú va caure en què potser era necessari treballar les relacions amb aquesta classe d’organismes, que es veia a venir que es posarien a la grenya en l’instant en què percebessin que els podien treure un tros de pastís o de capital que ara maneguen ells. Doncs semblaria ser que no, als fets em remeto i és que no es pot viure creient que com sempre has mantingut una postura neutral davant els conflictes i un comportament discret, per tal de no cridar molt l’atenció i passar desapercebut, per poder anar fent la teva sense que et toquin massa els nassos, et dona llum verda per presentar-te a abordar negociacions tan tranquil·lament pensant que no tens enemics, quan aquests estan molt més a prop del que et figures.

De fet, aquesta maniobra de la carteta no és nova, ja va ser utilitzada per un altre ens fa uns anys, concretament al 10 març del 2015, el país dels Pirineus despertava amb la famosa «notice» de FinCEN (Agència del Departament del Tresor dels EUA per control de delictes financers) que va suposar la intervenció de la BPA (Banca Privada Andorrana) i un espoli sense precedents, que va modificar tot el seu sistema financer. En aquest cas la mala convivència entre entitats bancàries d’Andorra i la lluita per part del govern espanyol contra l’independentisme català, va provocar una convergència d’interessos, que van culminar amb la destrucció de la corporació. Un episodi negre que vuit anys després encara està judicialitzat, que ben segur portarà cua i del que tant de bo algun dia es pugui esclarir tota la veritat.

És obvi que quan poses en marxa una acció d’aquest nivell mitjançant un document oficial provinent d’estaments institucionals amb credibilitat i poder les reaccions no es fan esperar, tant és així que Concòrdia en l’assemblea extraordinària celebrada dilluns passat al vespre va dir NO al pacte d’Estat per la UE al·legant; la poca claredat respecte a què passa amb les societats parapúbliques, la lliure circulació de capital així com de persones que són dos temes claus que tampoc acaben de definir-se i d’alinear-se del tot amb el que seria més satisfactori pel territori, en definitiva tota una sèrie d’interrogants que estan en l’aire i sense resoldre. La formació política liderada per Cerni Escalé creu en la Unió Europea, però no a qualsevol cost. Andorra Endavant fa una anàlisi més radical i ho veu com una demostració més de què exteriorment encara preval l’etiqueta de paradís fiscal i té la convicció que un acord d’associació amb Brussel·les serà negatiu pel Principat. Per la seva part el PS s’ha mostrat més prudent i vol saber quin és el posicionament dels mandataris europeus respecte l’escrit.

D’una forma subtil, sibil·lina i diplomàtica aquests òrgans de vigilància o t’aparten o et fan passar per l’anella, no hi ha terme mig, la finalitat és com diuen en jurisprudència crear un dubte raonable, per desestabilitzar una gestió en favor de determinats interessos. La pregunta és si tindran prou força i capacitat d’influència per frenar o dificultar el procés de rondes negociadores previstes per aquesta tardor, que s’ha iniciat aquest 6 de setembre amb la tercera trobada de Xavier Espot amb el vicepresident de la Comissió Europea Maros Sefcovic, que té com a objectiu debatre i avançar en aquelles matèries que resten pendents, ja que està pràcticament acordat el 80% de tot el que s’ha de pactar d’aquí a desembre.

Sigui com sigui els andorrans tenen una difícil decisió per afrontar en els pròxims mesos, amb una administració que aposta obertament per emparentar-se amb Europa i una oposició que no ho té gens clar, ja que al seu judici representa un conjunt de reptes i obstacles pel manteniment de les singularitats del microestat.

Personalment, soc una amant de la llibertat, de la sobirania dels pobles i de què els seus ciutadans puguin determinar el seu futur, no obstant és evident que vivim en un món globalitzat en el qual resulta complicat mantenir-se al marge conservant una total independència, tot i així soc del parer que com més autonomia millor, per aquest motiu em resulta curiós perquè aquesta petita demarcació es planteja renunciar a una part de la seva autosuficiència.