Joan Jiménez

El passat 14 d’agost, el món rebia la notícia de la victòria sorpresa a les PASO, una espècie d’eleccions generals primàries que se celebren a Argentina, del partit llibertari La Libertad Avanza. Aquest fenomen va ser molt notori mundialment, ja que el partit de Javier Milei s’imposava de forma bastant notòria als partits tradicionals i al peronisme imperant que actualment ocupa el govern amb Augusto Fernández de president i a Cristina Fernández de Kirchner de vicepresidenta. Però per què aquest fet és tant notori i dona de què parlar fora de la República d’Argentina i què podem extreure d’aquesta victòria llibertària?

Primer de tot, qui és Javier Milei? És un economista argentí que va començar a tenir una alta repercussió mediàtica per les seves aparicions en tertúlies televisives defensant una visió superliberal i mostrant-se totalment en contra del peronisme tradicional. A partir del 2019, va iniciar la seva trajectòria política, i només cinc anys després, Milei ha aconseguit ser escollit com a força majoritària a les PASO amb un 30% dels vots.

Aquest èxit no significa que la Casa Rosada es converteixi en la nova residència del líder llibertari argentí, però si dona indicis del que pot arribar a passar el pròxim 22 d’octubre, quan se celebren les eleccions al país ‘gaucho’. Però és molt significatiu que una força política tan jove hagi aconseguit guanyar en uns comicis als tradicionals partits peronistes i d’altres. I la veritat és que els argentins aposten per Milei per desfer una completa catàstrofe política i econòmica per la qual Argentina ha patit durant ja fa molts anys. La república sud-americana s’ha convertit, en múltiples aspectes, en el perfecte exemple de què no fer en política i les conseqüències brutals que significa l’egoisme dels polítics.

Argentina se situa actualment amb uns nivells d’inflació rècord de 115% anual, una moneda molt devaluada producte de polítiques monetàries extremadament expansives, immersa en múltiples problemàtiques socials i econòmiques acompanyada de greus problemes de corrupció. Per posar un exemple d’aquest últim agreujant, l’actual vicepresidenta i antiga primera mandatària argentina, Cristina Fernández de Kirchner, va ser vinculada a múltiples casos de corrupció, destacant l’escàndol produït amb les adjudicacions d’obres públiques on els Kirchner (perquè també incloem el mandat del seu marit com a president argentí, Nestor Kirchner) s’haurien pogut endur tres milions de dòlars al dia. A més, mentre l’economia argentina va empitjorant, la classe política argentina és una de les més cares de la regió.

En aquesta situació, els argentins s’han trobat abandonats per una política que ha demostrat ser considerablement egoista i incompetent, acomodada amb cultura ideològica que fins ara els havia afavorit i sense grans alternatives, com va ser la de Mauricio Macri, qui va interrompre l’hegemonia peronista l’any 2015 prometent reformes cabdals que es van quedar amb resultats molt insatisfactoris i un nou rescat del Fons Monetari Internacional (FMI). En aquesta situació, els argentins estan començant a apel·lar a un líder bastant carismàtic que promet una ruptura total amb el peronisme: Javier Milei.

Però és Milei un líder idíl·lic que pot portar Argentina a ser una espècie de terra promesa en contraposició dels peronistes? Bé, parlem-ne. El programa de Milei inclou algunes mesures que, des del meu punt de vista, estan bé fins a cert punt, però van massa enllà i semblen bastant populistes. Per començar, Milei s’autoconsidera llibertari, un corrent extrem del liberalisme. El líder de La Libertad Avanza assegura que vol dolaritzar l’economia argentina, és a dir, canviar el peso argentí pel dòlar, eliminar el Banc Central d’Argentina i «passar la motoserra», tal com menciona el propi Milei, a la despesa pública. Iniciant per aquestes mesures, la dolarització i l’eliminació del Banc Central no seria tan fàcil com promet el líder argentí, a més que suposaria uns riscos bastant perillosos. Respecte a la «motoserra» a la despesa pública, personalment estic molt d’acord amb què Argentina necessita urgentment dur a terme aquest tipus d’accions, però no de la forma en què estipula Milei. La Libertad Avanza promet eliminar, per una part, ministeris que podrien unificar-se en altres i suposar un menys cost públic, com el d’Obres públiques, però Milei vol treure alguns ministeris claus com el d’Educació i de Sanitat i unificar-los en una única institució anomenada «ministeri de Capital Humà». Personalment, crec que aquest tipus de mesures són populistes i no m’inspiren confiança.

Però a més, ideològicament, La Libertad Avanza és un partit que es pot qualificar d’extrema dreta. Milei està a favor de tot aquell que no sigui un altre partit argentí (excepte Macri, amb qui podria tenir alguna simpatia) i no sigui res que pugui semblar de centre cap a l’esquerra, per mínima que sigui la semblança. El guanyador de les PASO compta amb el suport dels seguidors de Trump, Bolsonaro o Santiago Abascal, amb qui Milei simpatitza. La Libertad Avanza defensa també polítiques com la legalització de la venda d’òrgans i la il·legalització de l’avortament, a més d’anar totalment en contra de les perspectives de gènere i LGTIBQ+ en les polítiques públiques.

Aleshores, segons la meva opinió, és Javier Milei una gran esperança per l’Argentina? Des del meu punt de vista, no. Crec que Argentina, desgraciadament, ha caigut en una trampa per culpa d’una classe política endiosada que s’ha beneficat de tota la seva població de forma descarada i mostrant un rendiment polític pèssim, deixant el país empobrit, dèbil i vulnerable a llençar-se en braços d’un altre populisme. Milei ha identificat, des del meu punt de vista, alguns dels problemes més greus que pateix la República Argentina, però promet solucions poc pragmàtiques i a canvi d’aplicar una altra bateria de polítiques en múltiples aspectes que no crec que puguin beneficiar als ‘gauchos’. Però entenc a molts argentins que confien en Milei, ja que almenys ofereix una alternativa (esbojarrada) a la corrupció política. Així i tot, és trist que els argentins es vegin «obligats» entre cometes a optar per aquest tipus d’opcions. Espero que nosaltres, andorrans, tinguem en compte aquestes situacions per a evitar-les.