Maria Lozano Gómez Tècnica de comunicació d'Autea

Fa uns dies, a partir del reportatge que vaig publicar sobre les addiccions, se’m va ocórrer fer una opinió sobre la salut mental i l’estigmatització que hi ha respecte a aquest tema. D’ençà que era petita, a mi em deien que «les teves coses són només teves i no les ha de saber ningú», i vaig créixer pensant que els meus problemes me’ls havia de callar.

I tot i que és cert que no tota la gent voldrà que siguis feliç, i com diu la meva senyora mare amb raó: «Hi ha gent molt dolenta en aquest món», de veritat crec que hi ha algunes situacions que, si les portes com a bandera, podràs ser molt més feliç.

El cas de la salut mental és d’un ells, tot i que és molt difícil no trobar un estigma quan hi parles. Frases com «no estarà tan deprimit si surt de casa» o fins i tot un «estarà exagerant» quan una persona pateix un atac d’ansietat les he sentit més d’una vegada. I és que, tot i que els trastorns mentals existeixen, en no veure’s físicament encara estan en dubte per una part de la societat.

El problema ve quan aquest estigma el tenen moltes vegades les teves persones més properes. Persones amb addicció solen quedar-se a vegades soles perquè la seva pròpia família no els entén. Després de, per exemple, recaure és molt fàcil dir coses com: «ha volgut tornar a beure», per exemple. Quan se sap que no és així, que la persona està malalta, en aquest cas té un trastorn mental crònic.

La qüestió més important en realitat, com he dit abans, és acceptar que tens aquest problema tu mateix. Si no ho acceptes, mai podràs remar cap a una direcció adequada, i tampoc podràs posar límits quan de veritat calgui. Perquè l’estigma existeix, i cada persona que ha patit o pateix un trastorn mental l’ha sentit alguna vegada. Però quedar-se callat i aguantar com les persones que tens a la vora parlen sense saber que se sent mai serà cap solució.

Reconec que és molt fàcil dir-ho i molt difícil fer-ho. Portar el teu trastorn o la teva condició, com és el meu cas, com a bandera no totes les persones són capaces de fer-ho. Jo, com a periodista, reconec que quan vaig publicar la meva primera finestra, que s’anomena «Alleujament, per fi», ho vaig fer sense estar convençuda del tot si era el correcte. Perquè al final el país és molt petit, i exposar-me públicament amb quelcom tan personal podia fer-me mal. Però, per altra banda, sabia que em faria molt més forta, perquè per molt que algú m’intentés fer mal en un futur pel meu recent diagnòstic, no podria fer-ho. Perquè sé que no és res dolent, o que en el meu cas, m’incapaciti.

Si us soc sincera, però, crec que tenia més por quan em vaig asseure al costat de les meves caps, cada una per una banda, i els vaig explicar la situació quan encara no em sentia forta per fer-ho. Però, entre llàgrimes en els dos casos, vaig saber que segurament milloraria la meva relació professional amb elles, ja que després podrien entendre’m millor.