Al final tot anirà bé
Diuen els que en saben que gran part de maldecaps i de neurosis actuals venen de la desaparició dels rituals, del canvi constant, de la velocitat vertiginosa a la qual tot es transforma, la mutació veloç i constant de la manera de viure, dels usos i costums com se’n deia abans.
Quan a finals dels noranta el sociòleg polonès Zygmunt Bauman va començar a parlar de la modernitat líquida ens els vam llegir amb la cella mig alçada pensant que mai tant. Però és que en aquells anys les coses potser s’havien anat fent més petites i amanoses, però encara conservaven una certa solidesa. Encara teníem àlbums de fotos, compràvem CDs, col·leccionàvem pel·lícules en DVD i fins i tot algú que viatjava ens enviava alguna postal. Avui ja no. Avui tenim milers de cançons, pel·lícules i fotos, però tot és volàtil i al núvol. Tenim tan poques coses sòlides que ens serveixin d’àncora per sentir-nos lligats a la vida i a la realitat que ens podem arribar a sentir perduts. Només ens va faltar que vingués una japonesa de cara angelical per dir-nos que ho havíem de llençar tot a la brossa i només quedar-nos amb les quatre coses que estimàvem o bé eren de primeríssima necessitat. Els que li vam fer cas ens hem quedat amb una polsera de la padrina i amb un bol per menjar arròs i sí que és cert que no tenim gaire feina a treure la pols de casa, però potser és que ja no vivim en una casa sinó en un pis mostra.
Si els objectes s’han tornat líquids i estan en procés de desaparició, substituïts en la seva gran majoria per entelèquies amagades darrere les pantalles, els rituals antics que articulaven la vida d’abans també s’estan esfumant. Menjar paella els dijous; els diumenges mudar-se ben mudat i anar a missa, a fer el vermut i a dinar a cals padrins; menjar canelons per Sant Esteve; mirar tots el mateix programa de tele i comentar-lo; disfressar-se per Carnaval; fer la Mona als fillols per Pasqua; anar de vacances al mateix càmping a la platja cada any... Molts dels rituals semblen avorrits i fan cursi i molta gent els ha deixat de banda. Si se n’han inventat altres no passa res. Potser, ben mirat, és més divertit menjar tofu els dilluns, anar al cine-club cada dimecres i passar els diumenges a la tarda ballant zumba, però l’abisme comença quan no hi ha cap ritual, quan els cicles del temps s’esborren i cada dia es converteix en un dia igual que tots els altres i les estacions van girant sense ordre ni concert, sense dirigir-se cap enlloc perquè els dies no es distingeixen els uns dels altres. Llavors sí que alerta. Sense saber cap on es va cap vent no t’és favorable. Ens calen els rituals, les rutines, les repeticions, sentir com l’any va girant com una serp sobre si mateix i que tot torna i que nosaltres seguim sent nosaltres mateixos perquè cada cert temps fem les mateixes coses.
Hem començat l’estiu saltant la foguera de Sant Joan, atipant-nos de coca i de moscatell, tirant petards com uns piròmans esbojarrats i el foc sembla que s’hagi endut totes les penúries de l’hivern i del fred. Cada foguera que hem saltat és una anella més amb la qual trenar la cadena que és la nostra vida. Recordem les fogueres de fustes velles del nostre barri, els sopars amb els amics, la fúria amb què llançàvem al foc els apunts de les assignatures més odiades i la lluïssor salvatge d’alegria jove que ens naixia als ulls veient-los cremar. I, després de Sant Joan, l’altre hit de l’estiu és la Festa Major. No s’hi val a marxar, escaquejar-se i aprofitar els dies de festa parroquial per escampar la boira anant a Cancún o al Kirguistan. De cap manera. La Festa Major l’hem de passar a casa, una mica com el Nadal que cada ovella ha de tornar al seu corral.
La Festa Major és l’oportunitat perfecta que ens dona l’estiu de recuperar-nos de la neurosi quotidiana provocada per la manca d’objectes i de rituals. Per abastir-nos de materials i andròmines de tota mida i consistència tenim a la nostra disposició les paradetes d’artesania o encara millor les atraccions per practicar el tir on si tens bona punteria i et toca una escopeta ben afinada pots obtenir una quantitat de punts suficient per endur-te’n un porc espí gegant de peluix o un marc de fotos de plata de plàstic que t’asseguro que faran bonic a casa teva i te l’ompliran de realitat.
Per recuperar els rituals, reconciliar-nos amb la vida i estalviar uns quants centenars d’euros amb terapeutes, només ens cal aprofitar que la gent que estimem que viu fora ha tornat per passar uns dies i que els que estimem que viuen aquí estan de festa i amb ganes de gresca.
Fer bons àpats amb la família i els amics, anar a tots els balls, al concert, a les atraccions, a ballar sardanes amb la teva amiga de tota la vida que has descobert que és sardanista, a teatre, al correfoc. Et trobaràs a la plaça de cada any ballant les mateixes cançons de cada any, et menjaràs una d’aquelles creps que mai trobes tan bones com quan és festa major, veuràs els teus fills ballant el ball sardà, faràs aquell sopar amb amics per celebrar tantes coses que no havíeu trobat el moment de celebrar, sentiràs les espurnetes de foc dels diables ploure’t damunt la closca mentre vas corrent pel carrer, et prendràs una Ratassia de la Padrina i faràs riure els teus fills i els seus amics amb unes imitacions que -ves per on- només et surten després de beure’t un vaset de ratassia, i al final et sentiràs tan viva que al concert del Doctor Prats cantaràs amb ells, desafinant una mica però creient-t’ho fermament malgrat tots els malgrats, que «al final tot anirà bé».