Josep Martinez Analista

Deia el novel·lista Nathaniel Hawthorne que «El temps vola sobre nosaltres, però deixa enrere la seva ombra».
Han passat quinze dies... Però sembla que res ha canviat. Tothom continua enganxat al món virtual i sòrdid que generen les xarxes socials.
S’acaba l’estiu i sembla que és vital i necessari exhibir-se al mig de la voràgine impostada de la falsa felicitat que s’ha de mostrar a tots els followers... O això o ets un personatge desgraciat que no mereix formar part de l’elit fantasmagòrica que creu que domina el món. O ser l’estrella de la festa o morir sense reconeixement.

Continuo, doncs, amb el que tan bé explica la Irene Sierra i que jo no podria expressar millor.

«El si no dius el que penses o comparteixes el que fas.

Durant la primera setmana, la necessitat de compartir una foto de la meva gossa, les flors que havia comprat o un fragment del llibre que estava llegint eren constants. Viure sense compartir i obtenir feedback resultava estrany. En aquells primers dies, vaig anar a un concert que esperava de feia temps i com a alternativa a compartir-lo a les xarxes socials, vaig enviar un vídeo per Whatsapp a algunes amigues que sabia que el valorarien. Tenia la necessitat d’explicar que havia estat allà. Recordo gaudir molt més del directe i sentir certa incomoditat quan, davant les cançons més conegudes, la resta d’assistents les ballaven mirant a través de la pantalla del mòbil.

L’ansietat i els pensaments intrusius disminueixen.

Sorprenentment per a bé, sortir-me’n de les xarxes socials m’ha portat un silenci molt plaent. Una espècie de calma que em permet connectar millor amb allò que desitjo i identificar els meus límits i temps al marge de les comparacions amb tercers. El soroll que em bombardejava com un rellotge ha minvat.

L’addicció general és real

Tal com els fumadors no perceben l’olor de tabac a la seva pròpia vestimenta fins que deixen aquest hàbit, jo no em vaig adonar de com estem d’enganxats a les xarxes socials fins que vaig aixecar la vista del mòbil i vaig mirar al meu voltant. El telèfon s’ha convertit en l’eina de distracció a la qual recorrem per tal de fer més portant l’avorriment o els temps d’espera i, quan no l’utilitzes en aquest context, t’adones de com d’hipnotitzada està la gent.

Tornant al símil del tabac, crec que l’absència d’higiene mental en aquest àmbit m’ha recordat l’època que els metges fumaven a les consultes i els estudiants a les universitats, quelcom normalitzat al passat que avui concebem com una barbaritat.

Tinc més control sobre el meu consum.

Tot i que el sistema capitalista i la publicitat van néixer per dir-nos què és el que necessitem a casa circumstància, des de fa uns anys el discurs publicitari està més integrat que mai amb la cultura de l’entreteniment. El consum de contingut a les xarxes socials, tot sovint format per col·laboracions publicitàries molt ben maquillades, provoca que sense adonar-nos-en despertin necessitats que, de no consumir la vida de determinades persones com a entreteniment, potser no haurien aparegut.

Durant aquest període aliena al discurs de les xarxes, el meu consum ha disminuït i amb ell, la necessitat d’accedir a certs objectes, experiències o viatges. Mentre que anys enrere la decisió de no anar de vacances fora d’Astúries a cops em frustrava, enguany he pogut viure-la des de la convicció que soc feliç amb aquesta postura perquè no necessito desconnectar del lloc on visc, ans al contrari: puc gaudir de l’estiu quedant-me aquí. Malgrat tot, si el meu cervell hagués estat bombardejat amb posats i capvespres a Mykonos, Zagreb o la badia de Zao-long, tal vegada no podria defensar aquesta postura de manera tan certa.

No sé si tornaré, però si ho faig intentaré fer-ho d’una altra forma.
Recuperar la sensació de control del temps és una de les coses que, si torno a les xarxes socials, no m’agradaria perdre. Potser de manera utòpica, penso que encara som en un punt de retorn, que encara és possible reeducar la nostra relació amb les plataformes digitals perquè d’això depèn la llibertat amb la qual prenem unes decisions i no unes altres.

A banda de la preocupació per coses que no entenia per què em turmentaven, també trobava a faltar viure en un context aliè a les identitats digitals, un on la valoració de l’enginy, la intel·ligència, el carisma o, fins i tot, la bellesa quedessin reservades per al pla de la vida tangible i un grup de persones concretes.

Quan marxes de les xarxes socials, t’adones que tots fem una performance de la nostra vida perquè estem condicionats per la mirada digital i, com si fóssim una rèplica futurible del xou de Truman, ens posem a disposició del que vol el nostre públic.»

Deia l’escriptor Milan Kundera que «El temps humà no gira en forma circular. Corre cap endavant en una línia recta. És per això que les persones no poden ser felices: la felicitat busca la repetició.», una incidència que el filòsof Néstor Roulet va definir perfectament amb l’aforisme «L’ésser humà és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.».