Desbloquejant records
Quan marxes a viure a un altre país, quan agafes un bitllet d’avió només d’anada, la teva visió del món canvia. Tot i que és possible que encara ho faci més quan tornes a casa sabent que has canviat però la teva gent no. Està clar que sortir de la teva zona de confort t’espavila, però no només això. Et fa sentir coses que mai havies sentit, et fa trobar a faltar als teus com mai i estimar-los, si pot ser, encara més.
A principis d’any vaig tenir l’oportunitat d’anar-me’n a Irlanda amb un programa d’Au Pair, i vaig agafar l’experiència amb moltes ganes i amb l’esperança de millorar el meu nivell d’anglès. I tot i que no va sortir tot ben bé com esperava, i unes poques setmanes després vaig tenir la sort de poder dedicar-me a allò que de veritat m’apassiona, reconec que se’m va quedar l’espineta de què hagués passat si m’hagués quedat. Per això durant les meves vacances he volgut aprofitar per tornar-hi, remoure records i crear de nous.
Sabeu quan passeu una experiència molt desagradable i el teu cervell elimina gran part dels records d’aquell moment perquè no et facin mal? Això és el que em va passar quan vaig arribar per primera vegada a Dublín, dies després d’arribar a Irlanda. Per sort, una noia espanyola amb la qual havia parlat per Whatsapp em va recolzar durant els moments possiblement més difícils que vaig passar en aquell país, creant entre les dues una amistat única, tot i que no ens coneixíem d’abans. I és que a vegades, només necessites confiar una mica en una persona perquè t’aculli amb els braços oberts.
Així doncs, quan vaig tornar de vacances la setmana passada sabia que el primer pas era tornar a visitar Dublín. I mentre passejava, em venien imatges i sensacions al cap que no recordava, desbloquejant records. També vaig poder acudir a altres llocs que no havia fet abans i que em van donar una visió molt més àmplia de la ciutat.
La catarsi, però, la vaig passar quan vaig arribar a Belfast, la capital d’Irlanda del Nord. I és que, la petita ciutat amb els seus pubs, els carrers i la història política que es viu per les avingudes i carrerons em fa sentir com a casa. Quan tens records especials d’un lloc —tot i que jo no vaig arribar a viure a Belfast— tornar sempre és màgic. Perduda entre els anomenats ‘Murals de la Pau’ —que permeteu-me dir que de pau en tenen poca, si no que són una reivindicació de drets humans — podia sentir tot el patiment que havien passat els habitants de la localitat durant el segle passat.
Però, a més, em vaig poder xopar d’aquella cultura irlandesa que té com a costum gaudir de la música tradicional. Vaig tenir l’oportunitat d’anar de pub en pub escoltant música en directe i veient com persones de totes les edats —des de nens petits fins a avis— gaudien de temes populars a qualsevol hora del dia.
Així doncs, plena de nous records i experiències, torno a dir adeu a aquell raconet del món que em va acollir, possiblement, durant les setmanes més intenses de la meva vida. See you soon, Ireland!