Les noies no saben jugar a futbol
Si a un nen li va malament en l’escola, se suposa que és per falta d’esforç, en canvi, si és una nena que no treu el rendiment necessari aquest fet s’assigna a una manca de talent. Sovint ja des de la infantesa a les nenes se’ls pregunta què senten, a ells, què pensen. En entrar en un supermercat o una botiga de joguines, a ningú li crida l’atenció que en el passadís de ‘jocs de nenes’ (suposant que existeixin) domini el color rosa (obviant la nova dèria pel fenomen Barbie), amb tasses, nines, planxes i maquillatge en un costat; i que en l’altre passadís, el dels nens, dominin els monstres, els cotxes, les figures d’herois de les lluites i les pilotes. I és que en la nostra cultura, en gran manera pels mitjans de comunicació, la publicitat i d’altres factors, s’ha instal·lat en l’inconscient col·lectiu que les nenes juguen a ser ‘mares i ames de casa’ i els nens a ‘cotxes, baralles i, sobretot, a pilota’. Això, a l’edat adulta es continua reflectint de manera que a les dones se’ns beta moltes tasques i activitats, que es consideren exclusives del gènere masculí.
Aquesta discriminació agafa, a més, el seu màxim exponent si parlem de futbol. I és que el futbol és terreny sagrat i consagrat, dels homes i pels homes. Sovint penso que el futbol constitueix un espai d’educació sentimental per als homes, i la seva por màxima és que les dones entrem dins del que ells consideren ‘Terra Santa’. En aquest espai, ells es permeten manifestacions que mai farien en altres àmbits, no tant perquè no vulguin sinó perquè no poden. En aquest espai les passions poden produir-se i experimentar-se, i es poden mostrar a través de les reaccions més primàries. El futbol no és només saber jugar (que no tots els aficionats en saben), és saber les regles, o no, és encoratjar el teu equip, si s’escau fins i tot amb la vestimenta adequada, és cridar, és discutir, és treure ira, és desfogar-se. I potser la clau la trobem en l’educació sentimental que han patit els homes, en el fet que els homes no poden tenir altra forma d’expressar les seves emocions que fer-ho sota formes d’amor i d’odi, i el futbol és el millor medi per manifestar-les. Per tant, el futbol cal veure’l no només com un esport, sinó com un espai on esplaiar-se reservat al gènere masculí.
I defensar aquest espai ha estat una gran font d’esforços invertits al llarg de la història, que ha requerit d’un fer creure (tant a homes com a dones) que elles no saben jugar-lo, un repetir contínuament que «el futbol no és cosa de dones», un no incloure en aquest esport el gènere femení fins al punt que ens han pres les ganes de fer-ho, perquè si veure futbol havia de suposar un malbaratament de testosterona, un recórrer a tocar-se els genitals per indicar que som els millors, potser sí que no ens ha interessat tant.
No obstant això, el món de l’esport ha anat evolucionant gràcies a Déu, i les dones hem anat superant etapes dintre d’aquest. Primer com a espectadores, i aquí sovint recolzades per un representant masculí que ens serveix de guia (un pare, un germà, un bon amic...) i de mica en mica, hem aconseguit infiltrar-nos al terreny de joc.
Aquest procés no ha estat gratuït, i ha donat pas a altres eines més rigoroses per part dels homes en un darrer intent de preservar el seu espai. Hem hagut de sentir a dir que encara que les dones juguem a futbol, no aconseguirem generar espectacle i, per tant, mai el futbol femení serà com el masculí. I també hem hagut de sentir que les dones que juguen a futbol són totes lesbianes (com si això fos un insult), suposo que amb la intenció de demostrar que només pots jugar al futbol si t’agraden les dones, és a dir, de masculinitzar una vegada més el fet de practicar aquest esport.
Però la realitat és que les dones hem superat totes aquestes barreres que ens han anat posant. Juguem a futbol i ho fem bé, defensem els nostres colors (cadascú els seus) i ho fem bé, bo i totes les traves que ens han anat posant, perquè cal que tinguem present que el futbol no és una qüestió d’homes, sinó una qüestió d’equip, i de jugar en equip les dones en sabem molt.
I si, és cert que els homes si les dones som físicament diferents, òbviament, i potser sí que en el futbol masculí trobem un enfocament més directe i físic, amb un èmfasi major en la força i en la velocitat, mentre que el futbol femení s’enfoca en la tècnica, en el control de la pilota i en el joc d’equip, però potser, es tracta d’això, no? Així que continuarem lluitant per jugar a futbol, i continuarem demostrant no tant que podem com que en sabem, perquè en el fons, no fem més que defensar els nostres drets igualitaris en tots els àmbits de la vida.
Acabarem recordant una frase del futbolista argentí Alfredo Di Estefano, que diu que «cap jugador és tan bo com tots junts», és a dir, el valor del treball en equip està per sobre de qualsevol individualitat, per extraordinària que aquesta sigui. La consciència d’equip, el valor que aporta cadascun amb les seves característiques al conjunt, tant sigui home com dona, es multiplica dintre del mateix. I la satisfacció de pertànyer a un equip i obtenir un assoliment junts és molt més gran que aconseguir-ho sol. I per sort, el sentiment de pertinença, la capacitat de jugar en equip i les qualitats físiques per practicar un esport no tenen exclusivitat de cap dels gèneres.