Alex Montero

Faig la vista enrere i encara em costa creure que ja faci gairebé sis mesos de la meva arribada al país. La sacsejada emocional que ha suposat aquest canvi de rumb a la meva vida és un fet que a hores d’ara estic acabant de pal·liar, com si tot fos en definitiva una espècie de ‘limbo’ del qual m’he de despertar en algun moment. Durant molts anys he escoltat a gent de tota mena parlar del procés d’adaptació que fas quan t’instal·les en un lloc nou, de les sensacions i emocions creuades que passen pel teu cap a totes hores, però no ha sigut fins aquest moment quan aquestes paraules han pres realment sentit. Aquest procés del qual parlen mai és fàcil i enfrontar-te a la vida andorrana, per molt que sigui el somni i l’oportunitat d’èxit que ens intenten vendre des de dalt, tampoc és un fet fàcil d’assumir i fer front. 

Que Andorra té moltes coses positives és innegable i prova d’això són les constants entrades de nous treballadors que viu el territori dia rere dia: contractes laborals amb millors condicions, menys retencions salarials, un entorn privilegiat gràcies a un paisatge envejable, terrasses per prendre un beure a cada cantonada... No m’equivoco si dic que ningú es podria resistir a viure aquesta meravellosa vida, on tot sembla estar impregnat d’una estela que fa que residir al Principat sigui el súmmum on tots voldríem arribar abans d’estirar la pota.

Que bé estaria, però, que tota aquesta colla de fets positius poguessin contrarestar als negatius, que tot i no ser especialment un bon grapat, sí que tenen la suficient força per fer-se notar i, inclús, ennuvolar-ho tot. Podríem parlar especialment de la situació de l’habitatge, la major problemàtica social i econòmica per la qual està travessant l’Estat avui dia, però no crec que quedi res a dir més enllà del ja sabut per tots. Potser si la conjuntura millorés en algun moment podria arribar aquell dia en el qual deixaria enrere la casa dels meus tiets en una de les parròquies de més amunt i em mudaria al centre neuràlgic del país. Però bé, qui soc jo per a dir res. Potser als nostres mandataris no els hi interessa que la gent jove nouvinguda al Principat pugui establir-se’n dins de les seves fronteres sis mesos després de la seva arribada, però sí que els hi interessa més allò que està tan de moda aquests dies: «Ser transfronterers». 

En definitiva, mig any després de donar el tret de sortida a la vida andorrana, les emocions continuen igual de creuades que el primer dia. L’oportunitat laboral que està suposant haver-me traslladat al país és innegablement positiva, però el fet que cada dia des de dalt ens ho estiguin posant una miqueta més complicat no ajuda. Aquesta percepció, compartida amb molts altres nous residents que es troben en la mateixa tessitura que jo, fa que plantejar-se si ha sigut una bona decisió vindre aquí sigui una constant diària a la meva vida. Més quan, inevitablement, la meva part més íntima i emocional continua estant ancorada a la que sempre ha sigut la meva «casa». És difícil afrontar aquesta adaptació quan arrossegues aquesta motxilla a sobre teu, però com tot a la vida, suposo que és qüestió de temps. De moment, continuarem intentant gaudir d’aquesta vida andorrana i posant els punts sobre les is sempre que sigui necessari.