Síndrome d’Estocolm
És sorprenent, per no dir estrany, poder tenir emocions i/o sentiments positius envers la persona que ens priva de llibertat sense el nostre consentiment, com pot ser un segrest. Volem marxar del lloc i ens ho impedeix, es nega rotundament a retornar-nos la llibertat. Convé subratllar que aquesta síndrome forma part del trastorn d’estrès posttraumàtic (TEPT) i, per tant, es pot explicar de la mateixa manera però fent un petit encís, sorgeix per una confusió cognitiva, es malinterpreta la informació de manera conscient a favor nostre, ometent la que no ens interessa. Així doncs, l’altra part tot i privar-nos de llibertat no ens agredeix ni físicament, ni mentalment i en moltes ocasions inclús ens tracta amb respecte. Com si la cosa no anés amb nosaltres, com si fóssim un dany col·lateral de l’objectiu final, només som una eina per aconseguir-ho i, per tant, no té res en contra nostre. Aleshores, encara que estiguem amb ella en contra de la nostra voluntat, no ho interpretem com alguna cosa tan negativa, sinó, més bé com una circumstància puntual atès que, ni ens ha mort, ni ens ha deixat cap seqüela visible tot i que malauradament, ho ha fet subjectivament.
Mentalment hem quedat trastornats però inconscientment ho hem enfocat des d’un punt de vista optimista, i per això mateix empatitzem amb ella, perquè hem sobreviscut a l’incident. No entenem com no ens ha agredit i, per tant, li estem agraïts i és més, ens posem en contra de les autoritats i/o qualsevol organisme que estigui a favor de detenir-la. Estem convençuts que som amics seus i pensem que el sentiment és recíproc, quan no és així. És la nostra ment que està distorsionant la situació com a manera per a sobreviure al xoc emocional, és massa dur i fent-lo objectivament, entraria en ansietat o depressió. S’ha de tenir en compte que mentre dura el segrest l’altra part manté constantment la comunicació amb nosaltres i fins i tot, en moltes ocasions ens pregunta com podria actuar per a calmar la situació i sortir-ne tots il·lesos. Es comporta com si es preocupés pel nostre futur, pel nostre benestar i per a potenciar-ho, ens fa còmplices de les seves idees, convidant-nos a participar-hi i, per tant, ens sentim responsables del resultat final i en moltes ocasions, quan som varis els segrestats discutim entre nosaltres perquè no tots compartim les mateixes opinions envers la part agressora atès què, estadísticament només el 25% dels afectats adquireix la síndrome, és a dir, una quarta part.
Però un altre agreujant de la situació és quan la persona que l’adquireix és la líder del grup segrestat i que gràcies al poder de convicció que té, podria fer canviar d’idea a la resta d’integrants, enfortint encara més la suposada relació emocional. Igualment i reprenent l’article, la part agressora aconsegueix fer-nos creure que està actuant per una causa justificada i que aquesta és l’única manera d’aconseguir-ho, fent-nos entrar en el biaix de permanència grupal. Sense adonar-nos-en compte estem despertant un sentiment que ens provoca sentir-nos identificats amb el grup o persona en qüestió, obviant per complet que som les seves víctimes, no els seus amics i, per tant, no compartim cap emoció positiva. Ara, tampoc s’ha de confondre amb la introducció a les sectes atès que, aquestes utilitzen el rentat de cervell, un concepte bastant diferent i que triga més temps a instaurar-se. Per la seva banda, la síndrome d’Estocolm s’instaura bastant més ràpid perquè hi ha una interacció constant entre ambdues parts i no s’usa la relació poder-submissió, sinó més bé, la igualtat social. Totes dues parts són iguals, víctimes del sistema social i, per tant, una sempre depèn de l’altra i unint-se, s’enforteixen.
Tanmateix, una altra explicació també seria l’empatia, i és que quan interpretem que no hi ha res a fer per a canviar la situació, l’única opció viable és establir una relació d’amistat amb l’enemic. Estic parlant de la indefensió apresa, quan hem intentat de totes les maneres possibles revertir la situació i el resultat final no varia, sempre és el mateix. Aleshores, deixem d’intentar-ho, abandonem pensant que no hi ha remei i ens centrem en els motius que ens dona la persona per a comportar-se d’aquesta manera. Empatitzem amb ella o amb l’organització en concret per entendre els motius de per què estem en aquesta situació. S’ha de saber que la ment humana no pot estar tranquil·la si no entén les situacions conflictives, busca explicacions per molt absurdes que puguin ser només per a no sentir-se culpable, en comptes de veure la situació objectivament i acceptar els fets que li han succeït. L’altra part ha vulnerat el seu dret de llibertat, de fer i anar on vulgui sense haver de donar explicacions a ningú. Però per entendre millor aquesta síndrome faré un breu resum de què és un trastorn d’estrès posttraumàtic: és un trastorn mental a causa d’haver viscut una experiència fora de l’habitual, amb més càrrega emocional de la que estem habituats a gestionar i ens sobrepassa.
No sabem com afrontar-la, no tenim les eines cognitives necessàries per a fer-ho o també, perquè a causa de l’estrès del moment, ens quedem bloquejats. Aleshores, una vegada superada l’etapa de l’ansietat, depenent de com interpretem la situació viscuda i les emocions aparegudes, tindrem por de reviure l’experiència perquè malauradament, ve acompanyada de malsons, insomni, mal de panxa, de cap, etc. és a dir, d’un malestar generalitzat. Per tant, per a no patir-ho, la ment s’autoenganya i intenta interpretar la situació positivament i dona com a resultat el sentiment d’amistat cap a l’altra part, buscant l’aliança grupal.