Natalia Mena

En una societat on les mitges veritats i les mentides senceres estan a l’ordre del dia, resulta complicat tractar amb gent que expressi obertament allò que creu sense temor a ser jutjada o acusada de trilladora emocional. No obstant, exposar públicament els nostres autèntics pensaments, té increïbles beneficis per la salut i benestar en general. Llavors, per què ens costa tant comunicar el que pensem o sentim? 

La incapacitat de verbalitzar el que ens passa pel cap o pel cor és molt freqüent i es produeix per diversos motius; la manca d’autoestima, és a dir, la por subjacent a fer el ridícul, a què s’enfadin amb nosaltres, a no tenir l’acceptació dels altres o a considerar que no aportem res, amaga una falta de seguretat i de confiança en nosaltres mateixos, que impedeix que ens atrevim a manifestar la nostra postura en qualsevol circumstància. Una altra dificultat afegida és el problema de l’assertivitat, aquesta és l’habilitat per pronunciar opinions o desitjos personals d’una manera natural i respectuosa, es poden dir les coses d’una forma transparent així com educada, per tal de no ser ofensius o feridors, el que generalment no serà mal rebut encara que el que s’escolti pugui doldre.

Fugir del conflicte és un altre factor que influeix a l’hora d’establir relacions sanes, no voler enfrontar-se a converses incòmodes, ja sigui per evitar possibles discussions, per covardia o per trobar-se més bé en el silenci, es tracta d’un comportament que l’únic que fa és esquivar la situació, però no l’ha resolt fins i tot provoca l’efecte contrari podent-la agreujar així com allargar en el temps. Tampoc ens podem oblidar de l’aspecte del pànic al rebuig social, moltes vegades anar a contracorrent del qual opina la majoria sobre un determinat assumpte fa que disfressem el nostre parer al respecte o inclús que optem per no donar-lo i quedar-nos en la tranquil·litat del mutisme.

El perill que és córrer amb aquesta actitud, és acabar deixant de ser un mateix per agradar o satisfer els altres. Com superar totes aquestes barreres culturals i psicològiques que ens bloquegen o ens impossibiliten mostrar la versió original i genuïna del que som, és quelcom que s’ha de treballar. Saber crear un entorn de confort i tenir el valor per transmetre allò que considerem oportú és la nostra obligació per salvaguardar les nostres necessitats. Si no ho fem podem perdre part de la nostra identitat, per tant, hem d’abandonar aquesta tendència a callar-nos el que sentim. Els beneficis de practicar l’honestedat són múltiples, per una banda, la satisfacció personal, ja que adquirirem la gallardia de revelar els nostres interessos, creences i anhels.

Per altre aconseguirem que els altres ens comprenguin, no es pot pretendre que els individus endevinin el que necessitem, per tant, dir-ho de forma clara facilita força l’enteniment. Un altre aspecte rellevant és que desapareix la toxicitat quan els vincles són bidireccionals i sincers, no hi ha trampa ni cartó, en conseqüència, el que veus és el que hi ha. 

Cal destacar també el compromís amb tu mateix, amb els teus principis i idees, si saps tenir aquesta implicació per tu podràs traslladar-la a la teva connexió amb els altres. No és menor el grau de relaxació que s’obté, perquè expressar-nos lliurement i sense complexos ens desfoga de l’estrès mental així com ens descarrega de tensions acumulades inútilment. Finalment i contràriament al que normalment es pensa, serveix per frenar confrontacions i deixar anar com et sents en el moment és positiu alhora que productiu sempre que ho facis des del civisme i la consideració. 

Per tant, en un món en el qual cada vegada més s’opta per la hipocresia, la falsa moral, en el que enganyar surt gratis i les màscares són el nostre pa de cada dia, animar al personal a dir les coses tal com raja no sembla quelcom que s’hagi de posar de moda, així i tot, estic convençuda que és la millor opció per permetre’ns ser com som, sempre i quan no fem mal deliberadament ni faltem al respecte a ningú.

Com sempre, la teoria pot resultar interessant i segurament tots hem entrat en contacte amb ella en algun cas, ja sabeu que vivim en l’era del coneixement, però no tant de la saviesa, és a dir, com exercitar o com dur a terme la quantitat d’informació i d’instruccions per les quals estem bombardejats diàriament. Concretament, respecte al tema de comunicar correctament el que pensem, els experts apunten una sèrie de passes que ens poden ajudar a guanyar destresa en aquest sentit.

Una de les més significatives és ser concisos i anar al gra, donar moltes voltes a la qüestió provocarà que el missatge sigui confús o mal interpretat. Tanmateix, és bàsic observar amb perspectiva, procurant utilitzar i adequar al llenguatge a l’interlocutor, perquè aquest senzillament s’adoni del que li estem explicant. La manera d’interactuar reflecteix la nostra personalitat i repercuteix en com ens percebem externament. Un altre element clau és particularitzar el missatge, és a dir, deixar clar que l’opinió és la teva sense amargar-se rere les generalitzacions o els criteris dels altres. Hem de mirar de superar la por aquesta, parlar sobre el que creus no amenaça la nostra seguretat, sinó que atén les nostres necessitats. És important recordar que les aptituds es poden entrenar i aquesta no és una excepció, per tant, si cultivem l’hàbit, cada cop serà més simple i ens trobarem més desimbolts en aquesta faceta. Ignorar la diplomàcia aquesta està sobrevalorada, és possible emetre opinions des de l’afecte i l’enfocament constructiu així com positiu.

Hem de tenir present que els altres no són endevins, ni llegiran la nostra ment, ni intentaran esbrinar les nostres intencions, per tant, el més aconsellable és que ens mostrem. Finalment, hem de relaxar-nos davant el resultat i ser conscients que de vegades poden tenir conseqüències desfavorables, però que les hem d’assumir i saber que estem obrant de la manera més idònia per nosaltres. Lev Tolstoi va afirmar que «la major aventura humana és dir el que es pensa», potser tenia raó?