Alex Montero

Podria ser que, davant la situació d’inestabilitat que se’ns presenta als joves del país enfront de la problemàtica de l'habitatge, la solució més fàcil fos agafar maletes i marxar per les mateixes fronteres que, en el meu cas, vaig agafar en sentit contrari ara fa sis mesos. No hi ha opció a accedir a una vivenda a preu assequible i el fet de sobreviure al país es fa cada vegada més complicat? Bé, doncs marxem i problema solucionat. Per què travessar un conflicte d’aquesta magnitud, quan sempre podem donar-nos mitja volta i deixar-ho enrere? 

Sí, aquesta seria la solució més fàcil. O això pot semblar en un inici. Precisament, de fàcil no té res. Escollint el camí d’aquesta opció l’únic que fem és donar encara més ales a aquells que creuen que viure fora d’Andorra i continuar construint el país que és avui en dia és una idea brillant. Perquè sí, si Andorra és el que és en l’actualitat és gràcies a tots aquells «curritos» que ara les elits conviden ‘amablement’ a buscar-se un sostre on viure fora de les fronteres, mentre ells continuen gaudint dels seus privilegis aliens a tota aquesta problemàtica. Que ràpid ens oblidem de tots els que han fet país, no? I per descomptat no parlo de mi (portar sis mesos al Principat no em fa digne de portar segons quines  medalles), però sí que ho faig de tots aquells familiars, amics o coneguts que porten deixant-se l’ànima en un país que cada vegada els hi posa la vida una mica més complicada. 

Sí, marxar seria una solució fàcil, però no ens hem de permetre caure en ella. La problemàtica de l’habitatge està present i ho continuarà estant, malgrat unes mesures que prometen arribar, però que, de moment, continuen sent inexistents. I això és el que precisament, des de la posició mínima que se’ns deixa com a ciutadans, hem de continuar lluitant i reivindicant. No podem permetre que les constants complicacions ens facin perdre el rumb i, malgrat que ells no vulguin, hem de tornar a fer país tots junts per trobar aquelles mesures que realment sí que s’adaptin a les nostres necessitats. Uns lloguers a preu assequible i amb unes condicions òptimes, on aquell que a dures penes arriba al sou mínim no s’hagi d’enfrontar als mateixos preus que aquell altre que ocupa la seva cadira còmodament al Consell General. En quin país s’ha vist que es convidi als seus habitants a abandonar les seves residències, però que continuïn cotitzant aquí? A qualsevol que s’ho expliquis t’assegurarà que és surrealista. 

Sí, ens ho estan posant molt fàcil per enviar-lo tot ben lluny, però si us plau, no caiguem tan d’hora en la trampa. I encara que trigui a arribar, la solució per pal·liar la problemàtica de l’habitatge és cada vegada més a prop. I sento dir-vos que no serà precisament gràcies als mandataris.