Batalla campal
M’imagino que a hores d’ara gairebé tots els que com jo teclegen per aquí ja han dit, escrit, sospirat o renegat a favor o en contra de les dues pel·lícules de l’estiu: La Barbie multicolor i la grisíssima i esclatant Oppenheimer. Ja em disculpareu per anar a misses dites, però faltava jo. I no me’n puc estar.
Estiu, calor sufocant, aire irrespirable, carrers atapeïts de gent tan suada que si topes amb algú, no topes, rellisques. Tots amb el mateix mal humor que portes tu perquè ja estan una mica farts de suar i de pagar, el que fas quan estàs de vacances a llocs calents, que tal com s’està posant la cosa ara mateix ja són gairebé tots, a excepció –m’han dit– d’alguns paratges d’Alaska i el Cercle Polar Àrtic. Per on anava. Que cap a mitjan agost, ja vas veient que aquell estiu idealitzat que com cada any havies estat esperant amb candeletes, aquell estiu de terrassetes amb amics, riures, balls de festa major, tu te l’havies imaginat a la còmoda temperatura de 24 graus i no als 38 (temperatura de febrada) que t’estàs trobant la meitat dels dies. Vas remugant contra el sol, la calor, la canícula, els turistes i els preus i llavors apareix aquell amic estoic que tots tenim i et clava algun miquel recordant-te que a l’estiu fa calor, que cada any, des que el món és món, fa calor i que hi ha incendis i la gent es torna més agressiva, els dolents més dolents, els rabiüts més rabiüts i els queixosos com tu més queixosos. I tu, que en clima temperat ets una persona moderada i més aviat cordial, amb la samarreta enganxada a l’esquena, les cuixes empegades sota el vestit i la cervesa que t’havien servit fresqueta fa cinc minuts convertida en caldo de gallina, l’engegues a pastar fang, que això ho diu ell que té aire condicionat i tu com que només tens un ventilador tens tot el dret de queixar-te. Aquestes són les amenitats que ens proposa cada estiu i ja ens les sabem de memòria per bé que cada any ens agafin de nou i totalment desprevinguts.
Aquest estiu, però, ens ha portat una novetat i ha estat la gran batalla de les pel·lícules. Amb aquella cosa tan americana de la competència, jo més, i a veure qui la té més llarga, se’ls va acudir que les dues pel·lícules més esperades de la temporada s’havien d’estrenar el mateix dia. I ja ens veus a tots els cinèfils del món encaboriats i discutint a veure si tu ets més de Barbie o d’Oppenheimer. Diuen les males llengües que hi va haver parelles consolidades que es van divorciar aquell dia per no posar-se d’acord sobre què anar a veure primer, amics que van deixar de parlar-se i es van posar cadascú a una filera diferent per veure la pel·lícula que volien tot sols. Semblaria que la gent a qui li interessen les aventures d’una nina riallera vestida de rosa, s’ha de mostrar despreocupada per les peripècies d’un físic teòric de nom estrany que el vestit més animat que va portar mai era blau marí i que va contribuir a fer saltar el món pels aires, però els amants del cinema som animals omnívors i ens interessa tot. Els de les productores, que sí que ho saben, van actuar amb tota la mala fe. La meva família i jo, com que estàvem de viatge cap a Nova York, el dia D no vam anar a veure ni l’una ni l’altra, però la setmana següent, amb aquella impaciència que ens caracteritza, en lloc d’esperar-nos a tornar a casa per veure-les subtitulades o doblades i entendre alguna cosa, el meu home i jo vam pensar que què caram! que per mirar la Barbie fent moneries i l’Oppenheimer fent bombes en teníem ben bé prou amb l’anglès macarrònic après fa 200 anys. Vam veure la Barbie en un cine meravellós, amb una amplada per posar les cames que riu-te’n de l’Avinguda Carlemany, amb unes tauletes perquè et poguessis cruspir ben còmodament les crispetes i els natxos amb guacamole i les cerveses que t’anaven portant els cambrers mentre miraves la pel·lícula. No sé si va ser el cine o què, però que bé m’ho vaig passar! Em quedo amb el principi, un dels que més m’han fet riure mai. I amb la poca-soltada de presentar els homes (tots) aficionats únicament als cavalls i al Rocky Balboa. Vinga, a l’ample!
De la pel·lícula del Christopher Nolan no en vaig entendre ni la meitat, però a mi això ja em sol passar amb les seves pel·lícules encara que me les miri doblades al català i amb algú que ja l’ha vist abans anant-me explicant de què va. Amb les pel·lícules del Nolan em passa com amb la poesia, que sovint no l’entenc, però m’agrada molt. O potser és que les pel·lícules del Nolan són poesia. A mi m’agrada veure-les i cadascuna que veig me’n faig creus que una obra tan complexa, tan elaborada, tan estranya, tan onírica, tan impermeable i tan incomprensible porti tants milions de persones al cinema. Una de dos, o la gent en general és més llesta del que sembla o és que a tots ens agrada la poesia.
I quan ens pensàvem que la de les pel·lícules havia de ser la batalla de l’estiu... resulta que els nostres milionaris preferits, l’Elon Musk i el Mark Zuckerberg, han tingut envegeta de la Barbie i el físic del vestit gris i ells en persona, i en una gàbia, diuen que volen protagonitzar, ara a finals d’agost, una lluita a Roma, potser al Colosseu, talment gladiadors. Això sí que serà per veure-ho. Quan el meu fill m’ho va explicar, li vaig demanar si es tractaria d’una lluita a mort, i quan esgarrifat em va dir que és clar que no, jo vaig dir que si no era així ho trobava una ruqueria com una casa de pagès. Maaaama!