Josep Martinez Analista

Com a bon coneixedor del comportament animal, el patòleg australià i director de l’Institut de Patologia Animal de la Universitat de Cambridge, William Ian Beardmore Beveridge, deia que «l’honestedat intel·lectual és de primera importància en el treball experimental».

La mandra que genera l’estiu, a l’agost sobretot, fa que avui us faci partícips d’un altre «experiment» poc habitual. En el món de la literatura, i en el vessant periodístic en particular, a això se l’ha anomenat un «afusellament». Però jo soc dels que creuen que allò realment interessant, i que queda fora de l’abast de la majoria per diversos motius, cal difondre-ho sense cap embut ni vergonya. Afusellar? Doncs benvinguda la pena si serveix en positiu.

Tot sorgeix després d’haver llegit una ressenya personalitzada d’Irene Sierra, periodista freelance, col·laboradora en mitjans com El País, Womens Health, Cadena Ser i revista Salvaje y Cactus. Resideix a Astúries.

I com que el farcit d’aquest gall és realment suculent, us proposo assaborir-lo en dues parts. En temps de sèries streaming, aquest format sembla molt adient al moment agostenc que hauria de ser de relax i una mica de lectura. Així, doncs, avui us convido a degustar la primera entrega d’un relat viu, real, socialment actual i en el qual gairebé tots ens sentirem reflectits. No és tot en la seva extensió, l’he resumit, però sí en el seu fons realment important. Moltes gràcies a la Irene per la seva esmolada visió d’aquest, siguem clars, problema. 

«Un estiu sense xarxes»

Fa temps que fantasiejo amb la idea de tornar a un món semianalògic, un on pugui consultar les xarxes socials només des de l’ordinador i on els meus ulls no consumeixin res més despertar-me els plans de persones que ni tan sols conec. A trenc d’alba amb les fotos del caríssim festival on la nit abans tocà Fred Again, mentre tu t’havies quedat a casa sopant un remenat d’ou i una amanida de tomàquet, pot fer-te sentir una «pringada» només obrir els ulls. Tant fa que haguessis escollit amb gust aquest pla de sopar tranquil i peli per a qualsevol cap de setmana de maig, el patró de comportament i consum de les xarxes socials et porta a sentir que no estàs gaudint prou de la teva joventut, del teu temps, i, en termes generals, de la teva vida.

Notava que, cada cop més, les meves mans agafaven el mòbil sense saber massa bé per a què. No podia llegir més de 15 minuts seguits sense que el meu cervell tingués la necessitat d’obrir Instagram per a absolutament res i vaig començar a adonar-me que el meu nivell de tolerància a escoltar allò que no era cent per cent del meu interès s’estava reduint al mínim. Era com si el meu cervell fos un algoritme, jo volia passar a un contingut més en línia amb la segmentació dels meus pensaments en aquell precís instant.

Així, i després de mesos reeducant el meu ús del mòbil, tot de cop em va generar molta curiositat pensar quin seria l’efecte que tindria en mi passar un estiu fora d’Instagram i TikTok. Podria recuperar el control del meu temps lliure? Gaudiria més de la lectura? Tindria menys ansietat i pensaments intrusius? Reduiria el meu consum? Desapareixeria la necessitat de viatjar a llocs que ni tan sols m’havia plantejat?

Tant de bo, però he de dir que marxar de les xarxes no és suficient. Per tal de reduir l’exposició al relat aspiracional i consumista que ens envolta, la força de voluntat va molt més enllà de desinstal·lar-se Instagram i TikTok del mòbil.

Conclusions [Preliminars 1]

El cervell sent la necessitat d’enganxar-se a una altra aplicació.

El dia u d’aquest particular experiment vaig passar hora i mitja de rellotge mirant cases i apartaments a Idealista. Malgrat era perfectament conscient del que estava passant, vaig voler deixar-me anar. Havia marxat d’Instagram i el meu cervell reclamava la seva dosi de narrativa aspiracional.

Vaig prendre nota de la inèrcia i vaig voler posar portes al camp. Les primeres setmanes vaig reduir l’ús del telèfon de tres hores i mitja a una hora i quart aproximadament. Malgrat tot, a mesura que m’habituava a aquesta nova rutina sense Instagram ni TikTok el meu cap ja n’estava creant una altra. Entrava a Vinted sense cap necessitat de comprar cap peça o accedia compulsivament a l’email sense esperar cap correu en particular.

Per posar punt i seguit, cal apreciar el que diu l’actor Giustino Durano a La Vita é bella: «No hi ha res més necessari que allò superflu». En 15 dies, més.