Natalia Mena

Establir propòsits és un art que no tothom domina. Existeixen persones que acostumen a plantejar-se fites inassolibles i, en canvi, d’altres que les estableixen molt per sota del seu potencial i, per tant, mai arriben a explorar el veritable abast de les seves capacitats. Per aquest motiu resulta fonamental descobrir quines són les metes adequades, perquè si no correm el risc de ser devorats per les nostres pròpies aspiracions o ambicions.

És a dir, està molt bé marcar-se reptes, però aquests no poden convertir-se en una obsessió i que el nostre dia a dia giri exclusivament entorn aquest factor, fins al punt de no saber relaxar-nos i gaudir del procés, entre altres coses perquè el cost emocional que té aquest comportament, és excessivament alt i segurament no val tant la pena, ja que no genera un estat saludable.

En realitat, no és difícil convertir-nos en víctimes de les nostres expectatives, perquè sovint són tan motivadores que actuen com si fossin una llum, que ens enlluerna i no ens deixa veure el que hi ha al nostre voltant. Està clar que és absolutament comprensible que lluitem per allò que desitgem, sobretot si estem convençuts que tenim possibilitats d’aconseguir-ho, però supeditar l’existència als nostres anhels no sempre esdevé el més beneficiós per nosaltres. L’autocompetència és una de les fonts de benestar més rellevants que tenim, és a dir l’habilitat de fixar-nos objectius i assolir-los, ens aporta satisfacció i la sensació del deure complert. Això és genial per la nostra salut sempre i quan aquestes finalitats siguin; proporcionades, per tant, no massa exigents respecte al que volem obtenir, com i en quant de temps, flexibles no es tracta d’imposicions ni condemnes, de manera que no passa res si les posposem o minorem el ritme durant un determinat moment, perquè hem d’atendre altres assumptes i sobretot en consonància amb els nostres valors, per tant, relacionades amb la nostra forma de pensar, alineades amb el que volem i no imposades per altres persones o per convencionalismes socials, si ens mantenim coherents no entrarem amb contradiccions amb nosaltres mateixos.

El problema sorgeix quan ens proposem fites molt rígides, excessivament exigents i no vinculades amb els nostres principis, llavors comencem a experimentar malestar, apareix la frustració i ens notem cansats així com anímicament decaiguts. Davant aquest escenari entrem en una inèrcia en la qual estem amb el pilot automàtic encès i simplement passem d’una activitat a un altre sense preguntar-nos, perquè fem el que fem, simplement és el que toca. 

Arribats aquest punt, el que em pregunto és quin és l’antídot contra aquesta mentalitat? Doncs bé, segons els experts semblaria ser quelcom tan senzill com gaudir del que fem. Aquesta afirmació que pot resultar obvia, no sempre es du a la pràctica avui en dia, de manera que com aplicar-nos dita màxima per tal d’arribar a uns nivells de conveniència estable? Aquest és un aspecte que s’ha de treballar; examinant la nostra filosofia de vida, revisant el que ens interessa, el que ens fa feliços, en comptes de centrar-nos directament en allò que ambicionem. La felicitat quan culminem els nostres anhels és breu, mentre que la de viure d’acord amb els nostres valors és sostinguda. S’han de traduir les metes en accions, hem de procurar planificar petites actuacions que siguin concretes, simples i fàcils. Cosa que ens permetrà perfeccionar la nostra adherència. Finalment, és molt important evitar pressions externes, posant límits i no deixant-nos emportar pel corrent, sinó pel que realment ens aporta il·lusió i confort.

Ser productius, autoexigents i ambiciosos pot arribar a emmalaltir-nos. Pensem que hauríem de ser millors, que hauríem d’esforçar-nos més, que no posem suficient voluntat, constantment tenim aquesta percepció de no ser o fer prou. Actualment som captius del nostre ego i víctimes de l’autoexplotació. En un món modern en el qual ja no estem oprimits per forces alienes a nosaltres, no estem limitats ni explotats laboralment, hem viscut grans avenços científics i tècnics així com guanyat drets, malgrat tota aquesta suposada llibertat és tan sols una quimera, doncs ara som nosaltres mateixos els que ens hem marcat uns estàndards inabastables, que ens frustren i ens esgoten.

No es tracta d’una situació particular, sinó que és un fenomen col·lectiu, de manera subtil i poc notòria; el sistema, els mitjans, les empreses, el mode en què està construït l’entorn i la cultura ens porten a exigir-nos cada vegada més, a rendir, a progressar, a córrer sense descans darrere un ideal, que encara que autoinfligit ens asfixia i consumeix els nostres recursos. Les dinàmiques que alimenten aquesta idiosincràsia són; el positivisme tòxic, aquest està de moda, per descomptat una actitud optimista és una fortalesa i afavoreix la salut, però no podem caure en l’error de ser un ximple motivat. Se’ns insisteix en el fet que tot és possible, que tot està a les nostres mans, que som capaços i hem de sentir-nos sempre bé, perquè això ens farà assolir objectius. I la veritat és que aquesta conducta pot resultar pesada i cansada.

La contínua comparació amb els altres és un altre element que castiga i erosiona bastant, vivim mirant el veí en comptes de centrar-nos i fixar-nos en el nostre propi desenvolupament. De manera que en moltes ocasions les vides que prenem com a model, són falses o estan mostrades només parcialment.

Així doncs, mentre els altres aparenten la perfecció, la productivitat i l’èxit que tant glatim per nosaltres mateixos i no acabem mai d’assolir, ens sentim summament inferiors i amargats, per no estar a l’altura d’aquests resultats. L’aparent independència, és a dir, la idea subjacent que som lliures i que depèn de nosaltres procurar-nos la realització personal, està instal·lada en el nostre pensament, per tant, si això no es compleix i donat que som els únics implicats així com responsables del nostre benestar, ens veiem totalment fracassats.

Potser sí que podem exercir una gran autonomia, però ens hem convertit en els nostres jutges més durs, castigant-nos amb retrets i autoagressió. No podem oblidar tampoc el concepte de la productivitat com a sinònim de vàlua personal, la noció de què fer més sempre és millor, per la qual cosa la majoria de nosaltres organitzem les agendes, perquè estiguin repletes de compromisos tant personals com laborals. El descans, el silenci i l’avorriment no tenen cabuda en les nostres rutines, inclús ens considerem culpables si ens trobem ociosos.

Per alguna raó exterioritzem que ser productius ens converteix en valuosos i, per tant, no podem detenir-nos. I ja per si fora poc l’aborigen en el qual estem immersos, el consumisme es presenta com la via d’escap a aquesta quotidianitat esgotadora i com a premi a ser rendibles. Però aquest crea un cercle viciós, que no ens permet avançar, ja que tot el generat es malbarata i ens trobem de nou en el punt de partida, havent de rendir, treballar i produir més, per poder sostenir aquest estil de vida tan insalubre. I aquest és el quid de la qüestió, que la societat del rendiment ens ha fet creure, que la felicitat està relacionada amb la consecució d’objectius, i tu que opines?