Clam per garantir el dret a l’habitatge digne
Després d’uns dies sentint i llegint múltiples crítiques dels ciutadans sobre les declaracions fetes per Conxita Marsol, ministra de Presidència, Economia, Treball i Habitatge, i per Xavier Espot, cap de Govern, m’he decidit a fer un article d’opinió sobre la permanent problemàtica de l’habitatge aquí i a tot arreu.
Què vol dir la paraula habitatge? Tots els diccionaris coincideixen amb la definició, i aquesta és: «Construcció preparada perquè hi visquin persones». Entenem per àmbit d’habitatge i entorn urbà aquell que integra tots els elements que tenen a veure amb l’espai en què habita qualsevol individu de la nostra societat. En aquest sentit, ens referirem tant a l’habitatge i les seves condicions d’habitabilitat com a l’entorn urbà on està ubicat.
Però no només ens podem basar en una definició de diccionari, ja que es tracta de molt més que un espai principal on els individus desenvolupen la seva vida privada. Es tracta d’un dret econòmic, d’un dret social i d’una necessitat essencial per a tothom que està reconegut en moltes constitucions nacionals, en la Declaració Universal dels Drets Humans i en el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals. També es contempla en l’article 33 de la nostra Constitució: «Els poders públics han de promoure les condicions necessàries per fer efectiu el dret de tothom a gaudir d’un habitatge digne».
La problemàtica a resoldre és la mateixa: les dificultats d’accés a l’habitatge que afecta una gran part de la població i en especial aquella que disposa de menys recursos per manca d’habitatge social a preu assequible. Ara, les estratègies per a combatre aquest problema són totalment oposades perquè la realitat actual d’Andorra és que l’habitatge esdevé més una inversió, un sector de negoci i recaptatori per part de les administracions que un dret primordial i reconegut.
Fan falta actuacions concretes encaminades a la protecció de col·lectius en situació de vulnerabilitat, com les persones migrades, la gent gran i la joventut —a qui cal oferir habitatges d’ús social lligats a moments evolutius clau—, les famílies monoparentals i infants —a qui cal garantir habitatges d’emergència en condicions adequades—, i les persones amb diagnòstic de salut mental i discapacitat —per a qui cal reservar parc públic, suport i assessorament per prevenir abusos i discriminacions—.
Al Regne Unit existeixen les anomenades housing associations (associacions d’habitatge). Són organitzacions de dret privat sense ànim de lucre que es dediquen a proporcionar habitatge de promoció pública a baix cost per a persones que ho necessiten. No hi intervé cap mena de negoci en el finançament, ni per al manteniment dels habitatges existents, ni per a la construcció dels nous. Tot i que són entitats independents, les housing associations estan sotmeses a una normativa i reben subvencions de l’Estat. Actualment, són líders en la construcció d’habitatge nou de lloguer, tot i que majoritàriament es dediquen a la propietat compartida com la manera d’ajudar els que no poden adquirir el seu propi habitatge per ells mateixos.
Per tant, hem d’exigir mesures immediates perquè el problema de l’habitatge al nostre país no vagi a més. És una responsabilitat irrenunciable que té l’equip de Govern. No valen excuses. Fins quan deixaran que la situació continuï igual?
Correspon a les Administracions Públiques garantir el dret constitucional de l’accés a un habitatge digne per a tots els ciutadans, i per això cal disposar d’un parc d’habitatges socials per tal de lluitar contra l’exclusió social i la pobresa.
Acabaré amb una reflexió. La seguretat i el civisme també són democràcia i llibertat. Per això, ara més que mai, tots hem de donar el màxim esforç en solucionar els problemes que s’acumulen actualment. Cal acceptar que estem en una greu situació i hem d’enfrontar-nos-hi amb tots els nostres recursos i d’acord amb la llei, però amb contundència i la màxima urgència.