El que ningú em va dir de la maternitat
Vaig ser mare d’una forma molt conscient, és el que té quan has de recórrer a la fecundació in vitro per poder experimentar un acte tan «natural» com el de tenir un fill. Però això no implica que no em fes les mateixes preguntes que qualsevol dona en el moment en què el predictor li regala un positiu, ni que no patís el mateix que la resta d’altres mares durant tot el procés. I és que des de ben petites, sovint tenim una mica idealitzat el procés de la maternitat, però la realitat és una altra.
Fa uns anys, tampoc pas tants, quan alguna dona es quedava embarassada, tothom li parlava de com de meravellosa era la maternitat, i de com veure el teu fill o filla per primera vegada era com conèixer el teu príncep blau, ja que quedaves enamorada al moment. Avui dia, internet ens explica moltes històries de mares reals, que ens han desmitificat una part d’aquest procés. Malgrat això, com en moltes altres qüestions de la vida, l’experiència és un grau, i en quelcom tan complex com és la maternitat, cada experiència és única i no tothom la viu de la mateixa manera. Així per exemple, hi ha mares que s’han passat l’embaràs vomitant i d’altres que no han tingut ni una nàusea, passant per tot el ventall de reaccions intermèdies, i això a més amb totes les combinacions possibles en el cas de tenir més d’un fill, al meu cas, vaig tenir un embaràs de cada.
Jo no recordo tenir idealitzada la maternitat, havia llegit suficient i escoltat un sense fi d’històries en veu d’altres mares que m’havien desmitificat el procés. Com en altres etapes de la meva vida, simplement volia ser mare i fer-ho tan bé com em fos possible, no em calia fixar-me metes ni tenia models a seguir, només volia deixar-me portar pel meu instint que tan bé m’ha funcionat en altres ocasions. Però ni així, va resultar fàcil.
Si partim del principi de tot, que és el més raonable, l’idolatrat positiu quan una parella decideix augmentar la família, no sempre arriba quan es desitja. Jo ja sabia que no seria un «bufar i fer ampolles» tot i que tenia amigues que em deien que s’havien quedat a la primera quan tot just començaven a intentar-ho. Al meu cas, els intents van ser molts fins que, quan els mesos anaven passant i el positiu no arribava, la frustració i la tristesa em van envair. Quan totes les opcions de fecundació natural van desaparèixer, vaig haver de recórrer a la fecundació in vitro, i ni tan sols amb aquesta ajuda exterior va resultar un procés fàcil. Quedar-me embarassada va suposar cinc intents d’in vitro i gairebé sis anys de temps, amb el consegüent desgast físic, emocional i mental. Així, vaig iniciar el meravellós procés de gestar una vida, amb una pesada motxilla emocional per alguna pèrdua gestacional durant el mateix i una dosi extra d’injeccions, hormones i visites mèdiques. Bo i així, haig de dir que he tingut embarassos força fàcils, inclús considerant que el meu segon era de bessones. Amb elles, l’única molèstia important que vaig tenir van ser els vòmits que em van acompanyar fins al dia del part. Sovint pensava que era com si el meu cos volgués desfer-se del polissó que s’havia escolat traint-lo per la boca, però al final, com a tantes altres coses, t’hi acostumes.
Aleshores varen arribar les cesàries. Obviant el moment que totes imaginem de portar idíl·licament una criatura al món i sentir el seu plor per primera vegada mentre te la posen als braços, una cesària és la pitjor manera que existeix de portar una vida a món. I no només per l’antinaturalitat del mètode sinó per com es complica el postpart. Us ho haig de dir, la cesària no és el camí fàcil que molta gent creu.
Una vegada arribats aquí, amb la criatura ja en braços, a banda de tots aquests aspectes que podem considerar com poc agradables de la maternitat, existeix l’aspecte psicològic, el que està pitjor vist si l’expliques. Perquè, com poder dir que la teva «fantàstica» criatura no sempre t’inspira la tendresa que se suposa que hauria de transmetre? Però la realitat és que la maternitat és molt esgotadora, no només físicament, sinó també emocional i mentalment, i crec que som moltes que en algun moment hem pensat allò de «qui em va manar a mi voler ser mare», o «si hagués sabut tot el que sé ara, no l’hauria tingut». Perquè no ens enganyem, bo i que un fill és un regal diví, quelcom que t’acompanyarà per tota la vida i probablement la persona que et farà entendre que és l’amor incondicional, també és un ésser que apareix com un amant a la parella, robant amor que abans no calia compartir. Un fill et treu el temps que no et sobrava, et trastoca les rutines, t’elimina la pau i t’esgota la paciència. I per acabar de complicar-ho, un fill et genera pors i inseguretats que amb tu mateixa no tenies, i un sentiment de culpa que sovint t’envaeix.
La veritat és que aquest tema em donaria per escriure molt més, no us he parlat de la lactància ni citat la criança, però també amb això se m’esgota el temps, el paper i les paraules, així que ho hauré de deixar aquí, no sense abans dir que, tot i que la maternitat és complicada, tenir un fill és sempre un regal. I acabaré amb quelcom que ja vaig escriure en una altra ocasió.
La paraula més bonica del món és sense cap mena de dubte, mamà. Aquesta paraula és molt més que quatre lletres. És la primera paraula que s’aprèn i de les poques que no s’oblida mai. Mamà són nits en blanc, canviar el teu temps i la teva manera de pensar. Mamà és donar tot el teu cor i lliurar les teves forces cada dia per ajudar els teus fills a avançar. Mamà és la paraula més bonica del món, no per com s’escriu, ni tampoc per com sona, sinó per com et canvia la vida. Mamà és la paraula més bonica del món que una mare pot escoltar mai.