Natalia Mena

La impotència per resoldre la problemàtica de l’habitatge al Principat o potser la manca de voluntat, ja que en el fons al qual s’aspira a Andorra és a què vinguin residents rics, que recalin amb les seves fortunes al país amb la ferma convicció de què aquests representen una imatge de luxe així com un consum de qualitat, es tracta d’una visió que deixa fora a la classe treballadora, absolutament necessària per poder fer progressar el teixit empresarial i l’estructura productiva del territori, la qual desitja desenvolupar la seva trajectòria professional i personal aquí, però no té facilitats d’accés a una llar assequible i a la que se li trasllada de forma abrupta i gens subtil, que si no es pot permetre el seu projecte vital entre aquestes precioses muntanyes, haurà de considerar fer-ho en un altre lloc o l’última ocurrència súper «random», com dirien les meves filles en el seu llenguatge juvenil, és que siguin transfronterers que la Seu o la Cerdanya queden ben a prop i actualment tothom està acostumat a realitzar desplaçaments amb cotxe, pel que no seria cap drama i dilema resolt. El plantejament a priori resulta com a poc un pèl classista, és a dir evidentment es requereix mà d’obra i recursos humans per efectuar les activitats pròpies d’una economia turística i de serveis, prou que ho saben els dirigents del microestat, però escolta si aquesta resideix fora de les nostres fronteres un mal de cap menys i l’excusa elegant que es dona per part del govern, perquè això si xamor no ens en falta, és que no es pot continuar construint el ritme actual, argument que a dia d’avui està de rabiosa tendència i queda molt bé, a causa de tota la sensibilització que hi ha entre la població pel medi ambient, la preservació de la natura i el salvament del planeta, o almenys això és el que devia pensar Xavier Espot quan va pronunciar les paraules de què «s’ha de fomentar que els obrers o empleats estrangers s’instal.lin a les localitats veïnes, perquè el model de creixement té un límit» i com ja sabeu està molt clar quin és aquest llindar; els diners, si disposes de prou capital estàs dins, si no quedes exclòs de la nació, però servint el sistema, una fórmula bastant sibil·lina d’aconseguir el que precises a canvi de res o dit d’una altra manera selecció capitalista. Doncs bé a falta de temes més interessants, ja que per tots és conegut que a l’estiu entre les vacances i el canvi de rutines, les informacions en els mitjans de comunicació s’han d’estirar com a xiclets, unes declaracions que en un altre moment possiblement haurien passat inadvertides de fet així ha estat, en aquesta ocasió al llarg de la setmana han provocat tota mena de comentaris polèmics i controvèrsia fins al punt que el cap de Govern s’ha vist amb l’obligació d’aclarir les seves afirmacions vers aquesta qüestió, justificant que se’l va malinterpretar, que les ments retorçades han tergiversat el que volia expressar. Mal entesos a part o no, no acabo de comprendre l’enrenou que s’ha muntat sobre l’assumpte o la raó per la qual ens esquincem les vestidures, perquè l’únic que va fer va ser constatar la crua realitat, segurament el que ha succeït és que les veritats ofenen, però les coses són com són i no sé si equivocadament o encertadament en aquestes valls s’aposta per una alta societat. Personalment, crec que els estats haurien d’aspirar a generar i cuidar una classe mitjana forta, sòlida i consistent, que realment és la que manté l’equilibri alhora que sustenta una organització social fiable i estable. Andorra ha d’acceptar que s’ha de nodrir d’aquesta immigració treballadora si vol evolucionar i homologar-se a la resta de països avançats del món, entre altres coses, perquè hi ha feines que ni els nacionals ni els rics volen fer, de manera que algú les haurà d’executar i, per tant, a aquests no se’ls pot deixar tirats a la cuneta o en un limbe, perquè estèticament et fan nosa i els pobres desgraciats no poden pagar-se un lloguer assumible. Segurament els pròxims anys s’ha de produir un canvi de mentalitat, que s’ha de començar a gestionar com més aviat millor, transformant aquesta percepció de l’immigrant com quelcom pejoratiu o negatiu, entre altres coses, perquè si el desig és que tot sigui «high level» ambició molt legitima, aquesta gent forana pot ser altament qualificada, formada i preparada, només calen polítiques que controlin i administrin aquest flux de persones, que els sous estiguin en consonància a les seves capacitats i que en cada sector es puguin planificar per preveure nombres, requisits o perfils més adients, això si la qualitat es paga, potser l’inconvenient és que es volen duros a quatre pessetes, perquè amb remuneracions minses no es poden comprar xalets, per aquest motiu esdevé imprescindible ajustar preus ambdues direccions.

Estic convençuda que les manifestacions del cap de Govern no tenien mala intenció, però no van ser un lapsus, sinó que formen part de l’ADN de molts andorrans que l’han votat i que com ell encara que en públic no ho reconeguin, perquè no queda políticament correcte, en privat pensen exactament igual. Probablement, els que són afortunats a l’hora de comunicar determinades idees haurien de ser més prudents, perquè es poden ferir susceptibilitats, que acaben agreujant i complicant una situació ja de per si prou complexa, com perquè a sobre es doni la campanada públicament, provocant fins i tot el malestar de Joan Barrera, alcalde de la Seu d’Urgell, que ha mostrat la seva preocupació pel possible impacte que tindria a la seva ciutat l’arribada massiva de persones a causa de la incentivació als ciutadans a emigrar.

Tots som conscients que no hi ha receptes màgiques i que no ha de ser gens fàcil administrar i ordenar en aquesta matèria, però anar de llest no contribueix a calmar els ànims, així que seria recomanable que entre tots plegats fóssim més cautelosos i reflexius alhora d’abordar un apartat tan delicat, prioritari i extremadament important com aquest.