No em dona la vida!
Si hi ha una frase que tots els que em coneixeu, m’heu sentit en moltes ocasions, aquesta és la de «no em dona la vida». De fet, fins i tot tinc un amic que sempre em diu que el dia que em mori a la meva làpida haurien de posar «i la vida no li va donar». I és cert que la vida d’una mare de tres filles, separada i treballadora no té massa estones de temps lliure, per molt hiperactiva que sigui. Però una altra realitat és que l’era moderna que havia de venir a ajudar-nos en la nostra gestió del temps, ens ha comportat una gran llista de tasques addicionals que ens roben aquest bé tan valuós.
A títol general, podríem dir que la tecnologia ha tingut un impacte significatiu en la nostra gestió del temps en les darreres dècades. Ha canviat la forma en què treballem, ens comuniquem, ens entretenim i fins i tot, fem les nostres tasques del dia a dia. I és que la tecnologia ha automatitzat moltes tasques que abans ens ocupaven molt de temps per augmentar la nostra eficiència a la feina, ha accelerat la comunicació, connectant-nos de forma instantània sense que la distància sigui un factor a considerar, internet ens ha donat accés instantani a una quantitat inesgotable d’informació i fins i tot ens ha donat flexibilitat en la manera de treballar, amb el teletreball o els horaris adaptats.
Però és tot tan maco com sembla? Realment la tecnologia és una aliada per agilitzar els temps de feina o una enemiga que genera distraccions i que ens obliga a tasques addicionals que abans no eren necessàries? Soc conscient que aquesta qüestió genera adeptes en els dos bàndols, i potser a cap d’ells li falten raons. Al meu cas, soc una defensora de la tecnologia, fan del món informàtic, amant de les xarxes socials i de vegades m’heu sentit dir que vaig néixer massa aviat, perquè si hagués nascut dues dècades més tard, ara seria la «friki number one» de les arts gràfiques i altres aplicacions tecnològiques. No obstant això, també soc de les que penso que aquesta tecnologia que va venir amb promeses de més temps lliure, ens ha enganyat de forma subtil, i que a mesura que es perfecciona la tecnologia, més escàs és el nostre temps lliure. Ens van vendre la moto que el progrés tècnic comportaria un augment de la productivitat que ens faria gaudir d’una vida més contemplativa i feliç, però la realitat ha estat una altra. Eines com el correu electrònic, en el que sovint participen vàries persones, ens obliga a llegir i contestar un sense fi de missatges, o com el whatsapp, ens obliga a contestar de forma immediata perquè tothom sap que portem el mòbil a sobre i espera la nostra resposta a qualsevol qüestió que se li plantegi encara que aquesta no sigui urgent o com les xarxes socials, ens demanden temps en una part a causa de la curiositat que sentim per saber que fan tots els nostres coneguts, o no tan coneguts i en part perquè és la manera fàcil d’estar al dia en aquests moments. I és que aquests defensors dels avenços que ens havien de convertir en amos del nostre temps lliure, han vist com la tecnologia ha creat una societat del cansament on els usuaris d’aquesta som ara esclaus del nostre temps.
A la societat actual, estem dominats per la llavor accelerada de la tecnologia, que ens ha convertit en éssers més ocupats que mai, i forçats a fer-ho tot de pressa. I com a mostra un botó, l’arribada del teletreball en època de pandèmia va comportar que més del 50% de les empreses al primer mon incrementessin la seva productivitat en més d’un 20%, segons van reflectir els balanços anuals.
Així, encara que les eines tecnològiques van néixer com una font d’autonomia i flexibilitat , en realitat intensifiquen les expectatives de comunicació constant i implicació en el treball, i, en conseqüència, contribueixen a augmentar el nostre estrès. Segons els experts, una de les raons per la qual hem caigut en la paradoxa entre tecnologia i temps és el culte per la velocitat, la demanda d’un internet més veloç és exigent, també es volen sistemes operatius de telefonia intel·ligent que siguin més ràpids, i fins i tot, afecta els mitjans de comunicació, on els lectors exigeixen més notícies, reportatges i recerques en un període de temps més curt.
Les persones fem servir dispositius tecnològics d’ençà que ens aixequem fins que anem a dormir, i en una bona part de les activitats quotidianes, la tecnologia és ara present, i de fet, sovint es consideren eines irreemplaçables per a moltes tasques. Així si abans fèiem servir un plànol o un mapa per moure’ns per la ciutat o en els desplaçaments més llargs, ara ens sembla impossible arribar a enlloc sense el GPS.
En definitiva, diàriament les xarxes socials, els dispositius electrònics (mòbils, smartphones o GPS, entre d’altres) i internet, ens roben molt de temps asseguts davant d’un ordinador o davant de qualsevol altra tipus de pantalla. I hem de buscar la manera d’invertir aquesta dinàmica sense fer-ho de forma radical. Potser l’estratègia passa perquè siguem més creatius, organitzats i orientats a buscar solucions alternatives, que sé jo. Tinguem present sempre que el nostre temps és finit, i també el nostre actiu més important, perquè a diferència dels béns materials, no es pot substituir ni comprar. El temps mai no torna i no el poden malversar.
Oblidem-nos dels béns materials i pensem que la felicitat resideix en valorar el temps i fer-lo servir per viure al màxim. Ja que tal com deia el metge, astròleg i alquimista Theophrastus, el temps és la cosa més valuosa que una persona pot gastar.