American way of life
Com que tens tants anys que t’has manifestat en contra de guerres que als joves d’ara els semblen de l’any de la picor, com aquella infausta guerra d’Iraq protagonitzada per un trio que si no fes tanta por faria riure, el format pel president americà George Bush; el Toni Blair, aquell angleset que semblava simpàtic i al final no ho era tant; i el president Aznar, el bigoti més marcial que han donat les espanyes, és probable que hagis clamat més d’un «Yankee go home!» amb el convenciment furiós de quan tens pocs anys i comences a sortir de l’ou.
Amb el temps l’antiamericanisme se t’ha anat refredant, potser no exactament perquè els Estats Units s’ho hagin guanyat sinó perquè has vist clar que a l’hora de cometre barrabassades els altres països també en saben un tou. Ara només cal que el teu fill gran compleixi 18 anys en ple estiu, la teva filla petita n’hagi fet 15 al mes de maig i que els dos et mirin amb cara de bons minyons, et recordin (ups!) que tu mateixa en faràs 50 al desembre i que un «hat trick» de tals característiques s’ha de celebrar a l’engròs. I quan es parla de fer coses a l’engròs aquí hi són ells, els Estats Units, el país on no és que tot sigui gran, no, és que tot és grandiós. Així que a fer les maletes i cap a Amèrica falta gent.
Com tocada per la fortuna d’una de les estrelles de la bandera, resulta que uns bons amics teus, aquells amics francesos encantadors, bon vivants, generosos i acollidors que tots somiem tenir, fa mig any que se n’han anat a viure a Philadelphia i et conviden a visitar-los. L’Audrey ens passeja per la preciosa ciutat i l’Arnaud ens descobreix els secrets del beisbol amb una bona Budweiser al davant. No es pot demanar més!
Tu, com que ets mitòmana com ningú, et demanes anar a Nova York, al barri de Brooklyn concretament, perquè des que tens ús de raó llegeixes i admires el Paul Auster, el brooklinès més insigne de tots els que es fan i es desfan i vols voltar per Park Slope a veure si te’l trobes. La teva família t’adverteix que millor que no, no fos cas que t’agafi un cobriment de la impressió de veure’l. També passeges per les vores del pont de Brooklyn per sentir-te dins d’una pel·lícula del Woody Allen i per Central Park per estar dins de qualsevol altra pel·lícula.
T’adones que Nova York és una ciutat on has viscut des que vas al cine o mires la televisió perquè gairebé tot passa allà. Des d’una barca veus per sorpresa l’estàtua de la llibertat i sents com el cor se t’eixampla com si fossis un emigrant que arriba al nou món fugint de les misèries del vell. Puges a l’Empire State i un ascensorista de Puerto Rico amb barret de plat com als anys 30 et somriu quan li dius que ets catalana i fa conya del «vííííício» dels catalans amb la independència i tu, en lloc d’engegar-lo a pastar fang com faries a qualsevol altre lloc del món, també rius perquè ets allà i amb aquella i tan llarga et fa gràcia, i a dalt sents una senyora parlant català que et diu que és andorrana i tu dius que tu també mig ho ets, perquè hi treballes i hi fas vida. Anant cap a Broadway, l’home que estimes creua en vermell la 5a Avinguda, gairebé l’atropellen, però quan arriba a l’altra vorera riu, i veieu un musical tan bo que quan s’acaba us heu d’empènyer la mandíbula amunt per tancar la boca mentre la vostra filla persegueix un espectador que es veu que és un actor famós.
Vas al parc d’atraccions de Luna Park a Coney Island perquè una vegada hi havia anat la Grace Kelly, i com que l’Arnaud t’ha explicat com funciona el beisbol te’n vas a l’estadi dels Yankees, et disposes a veure un partit i et fas creus de com pot ser que hi hagi 50.000 persones mirant amb total concentració com un senyor (adult!) llança una piloteta a un altre que pretén agafar-la amb un guant, però n’hi ha un altre al mig amb un bat preparat per picar-la i, si ho aconsegueix, començar a córrer com boig fins a un requadre blanc pintat a terra.
Impressionant. La teva filla diu que això mateix ho fan a classe d’educació física, però sense tanta mística i li diuen «pichi». T’animes pensant que si la Marilyn Monroe va tenir a bé de casar-se amb un jugador de beisbol, alguna cosa deu tenir, què caram, i acabes passant un vespre fenomenal. Abans de començar el partit ha sonat l’himne dels Estats Units i tothom (nosaltres inclosos, només faltaria) s’ha posat dempeus, s’ha guardat la gorra sota el braç i amb la mà al cor l’ha escoltat. En una de les mitges parts ha sonat God bless America, ha sortit un veterà del Vietnam amb la samarreta dels Yankees, i tothom ha cantat a ple pulmó. Com crida, aquesta gent! Tant és que estiguin contents com enfadats, al metro, al restaurant, o al mig del carrer, el cas és cridar. L’única cosa que m’ha recordat al Camp Nou és que quan faltava poc per acabar el partit, davant la monumental patacada que han clavat als pobres Yankees, molts espectadors han anat marxant del camp mig emprenyats. Al final de tot, quan hem sortit tots, sonava a tot volum «New York» del Frank Sinatra, com dient, va, carallots, ens heu fotut una panadera, però nosaltres som de Nova York i vosaltres no.
Entre una cosa i l’altra us he de confessar que a hores d’ara entenc que el lema de la ciutat, omnipresent a samarretes, tasses, tovalloles i tota mena d’estris, sigui I LOVE NY. Jo també m’estimo aquesta ciutat. De veritat, feu-me cas, trenqueu la guardiola i veniu volats, no us ho perdeu!