Alex Montero

El 50% de la teva comoditat en un ambient laboral depèn de la gent amb la qual, per sort o per desgràcia, t’ha tocat rodejar-te. Pot ser la feina dels teus somnis, aquella amb la que t’imaginaves treballant des de ben petit i complint cadascuna de les teves ambicions, però si l’equip que t’envolta és de tot menys fàcil... apaga i marxa. És més que possible que a aquest grup de persones les acabis veient més que a la teva pròpia parella, família o amics, així que més val que el bon rotllo imperi en tot moment (fet difícil, tot s’ha de dir) si no vols que s’acabi convertint en una odissea complicada de pair. 

I per aconseguir això és tan senzill, a la vegada que complex, com posar en marxa totes les teves eines comunicatives i intentar minimitzar els problemes al màxim, en pro d’evitar aquesta odissea que pot arribar a convertir-se en una autèntica guerra campal on la competitivitat i els egos surten a passeig per esdevenir dos personatges principals d’aquest escenari. Dic fàcil perquè realment, quan veus una sèrie de situacions que poden posar en perill aquesta pau i fer sortir a ‘flote’ una quantitat de conflictes més o menys innecessaris, és tan obvi com exposar el que està passant i posar sobre la taula una llista de solucions que ens facin arribar a tots a bon port. Imagino que és el que tots voldríem no? Encara que també pot passar que a més d’un li interessi continuar donant ales i esperances a aquests suposats conflictes, ja que el seu prisma professional no es pot entendre sense aquest motor negatiu que el motiva a continuar exercint la seva feina. Un fet bastant mandrós, tot s’ha de dir. 

Però, com bé deia, posar en marxa aquestes eines comunicatives de les quals tots disposem d’una manera o una altra és també certament complicat. Més quan et veus en la tessitura d’haver-ho de fer amb gent amb la qual, malgrat compartir hores i hores de feina, no tens res en comú més enllà d’una vocació (i a vegades ni això). Enfrontar-te a aquest tipus de companys i companyes és de tot menys una tasca senzilla, tant per raons professionals com personals. Professionals perquè són un tipus de persones que no els fa falta treure a passeig aquest ego desmesurat, sinó que ja el porten a sobre amb una motxilla que és el complement perfecte per donar-se-les de sobrades i creure’s que són les millors en el seu camp. És igual llavors com els expliquis el que està passant i com fer perquè una possible situació crítica no arribi a més, ja que el ‘fantasma’ que porten a sobre no els permetrà escoltar ni mitja paraula del que puguis dir. I aquí és on entren les raons personals, perquè el fet d’intentar mediar amb aquesta gent l’únic que et pot portar és a treure’t anys de vida i un temps valuós que podries invertir en altres situacions de més importància. Llavors, arribats a aquest punt, és millor donar-te mitja volta i resar perquè la temuda odissea no arribi a convertir-se en una bola més i més gran que, una vegada exploti, acabi salpicant inclús a aquells asseguts a un parell d’ordinadors de distància i que ni tan sols estaven assabentats del que estava passant. 

S’ha d’agrair doncs poder comptar amb un equip que reforça la positivitat i et dona les eines per continuar creixent en el teu sector, un fet que inclús pot arribar a resultar estrany per altres empreses que són competència directa de la teva. «Ajudar-te a potenciar la teva vocació? Si hauria de ser tot el contrari! Així no arribaràs a ressaltar mai». És trist que s’hagi d’arribar a aquest nivell de competitivitat, com si a la teva feina et premiessin com a empleat del mes per, per exemple, treure un parell d’exclusives més que els teus companys al polític o empresari de torn. I més trist és que vegis aquesta companyonia i bon rotllo en l’empresa del costat com un fet que respon a una immaduresa professional o una experiència nul·la per poder exercir el teu càrrec de millor manera. En quin moment hem arribat al punt de desprestigiar i donar com a negatives una sèrie de coses que són precisament tot el contrari? O és que potser impera en l’ambient una gelosia per haver pogut abolir tota mena de lluita d’egos i que, al contrari, en altres llocs sigui la clàusula principal per poder accedir al càrrec? Ja ho diuen, que a tot arreu couen faves... 

El que sí que està clar és que, en el que repercuteix al meu cas, i sense mencionar directament el lloc laboral que m’acull des de fa uns mesos (encara que és més que possible que sigui sabut per la gran majoria que estigui llegint aquest escrit), no hem pogut tenir més sort en el que respecta al treball en equip. No és que imperi un bon rotllo permanent, és que dins de l’odissea que suposa estar en un espai tancat durant tantes hores hem sabut trobar una harmonia que sí, és certament envejable. Des del primer dia hem entès que és això de fer força conjuntament, de no trepitjar al que tens al costat i de deixar pas a les idees dels altres i enfortir-les. Sabem que l’essència d’una feina ben feta com la nostra, a banda d’altres factors que són iguals o més d’importants, és confiar en l’equip que ens envolta i nodrir-nos de tots ells per fer créixer cadascuna de les nostres vessants personals i professionals.

Perquè sí, rodejar-nos d’un bon equip de treball no passa només per potenciar la nostra feina, sinó també per engrandir la part més íntima que ens marca com a éssers humans. Comptar amb bons companys i companyes et fa conèixer altres històries i altres maneres de viure i comprendre la vida, les quals et fan créixer i replantejar-te fets i situacions que potser en un altre moment no ho hauries fet. I en el meu cas, encara que potser a alguns els molesti més que a altres, no puc estar més satisfet i orgullós de l’equip que em rodeja. Potser sí tots seguissin la mateixa línia que nosaltres els seria més fàcil desenvolupar correctament la seva feina i s’estalviaren possibles conflictes, però entenc que no sempre és natural fer aquest anàlisi. L’ego i la competició són dues temptacions massa grans com per, en alguns casos, saber deixar-les de costat. Una llàstima, potser el fet de gaudir d’un bon equip només existeix en el nostre cas.