Josep Martinez Analista

«Cap estiu dura eternament.», diu Stephen King. 

Agost ha arribat i amb ell les esperades vacances estivals. Enmig d’una popular destinació turística, es troba el viatger solitari, observant a la multitud que omple la platja amb algaravia. Ha arribat fins aquí després d’un trajecte a través de la idíl·lica campanya impregnada d’aromes d’estiu. El sol crema al mig del cel, però malgrat la càlida benvinguda, ara se sent incòmode i aïllat.

A simple vista, la platja es presenta com un paradís de diversió, riures i companyonia, però sap que darrere la façana d’alegria, hi ha una trista realitat que genera una nociva obligació per al benestar emocional.

Tots semblen estar gaudint, rient i compartint moments suposadament perfectes en les seves xarxes socials. No obstant això, a mesura que s’endinsa en les converses superficials que manté amb els altres, s’adona que hi ha una immensa bretxa entre el que projecten i el que realment senten.

Enmig d’aquest embull de gent que només busca aparentar, no hi ha més que persones desesperades per obtenir la millor foto per a les seves xarxes socials, preocupades més pel número de «likes» que per la qualitat de les seves experiències.

Entre la multitud somrient, es veuen individus que projecten una imatge d’èxit i plenitud, però que en realitat estan faltats de l’essència de la qual se’n pavonegen. A alguns els coneix. D’uns altres ja en sap les seves històries. Escolta converses superficials i observa gestos buits, mentre tots lluiten per destacar en un escenari efímer. Per sobre de tot, una desesperada cerca de reconeixement, d’acceptació i admiració només aguditza la solitud dels seus protagonistes mentre passen els dies.

Nit rere nit, en les animades terrasses, disposades com a lluents paranys per a arnes, presencia un joc de seducció que es repeteix amb desagradable regularitat. Les mirades s’entrellacen, els cossos s’acosten i els falsos somriures es tornen esmolades eines per coquetejar.

Però darrere d’aquestes interaccions, intueix que el desig no va més enllà del contacte superficial. Tots busquen un contacte efímer, un premi. Ells una marca més en l’agenda de conquestes amb les quals guanyar a la competència, elles la base d’operacions des de la qual enlairar-se cap al cim social, tot sense importar les conseqüències emocionals del joc.

Enmig d’aquest anar i venir de gent que només busca satisfer els seus instints, el viatger se sent cada vegada més aïllat. Percep la soterrada desconnexió entre el seu desig d’autenticitat i les aparences artificials que l’envolten. Per un instant, està temptat per l’influx de l’ambient, però aviat s’adona que això el deixa encara més buit.

En un altre moment, durant un sopar en un animat restaurant, presencia una conversa entre dues parelles que aparenten ser la personificació de l’èxit. Mentre brinden amb copes lluents, no pot evitar notar el desdeny i la desafecció que mostren en els seus gestos, com si l’amor que suposadament comparteixen s’hagués esvaït feia temps.

Decideix allunyar-se de la torba sorollosa i buscar refugi en un racó tranquil de la platja. Allí, contemplant el reflex de la Lluna al mar, compren que no està sol en el seu sentir. Hi ha d’altres que també anhelen un contacte humà genuí, lluny de la trivialitat predominant.

En aquest instant, se sent alliberat de la pressió de l’aparença i la falsedat que havia percebut. Opta per no deixar-se endur per impulsos momentanis que només porten buit, desil·lusió i engany. Sentiments que ja coneix molt, massa, bé

En aquesta epifania, el viatger es troba en pau amb si mateix. Accepta la seva solitud enmig de la multitud tot comprenent que, malgrat les aparences, la veritable felicitat radica a ser fidel a un mateix i a conrear relacions genuïnes, sense importar estar sol o envoltat de gent que només es preocupa per aparentar tenir-ho tot. Així, en ple agost, aprèn a trobar el seu benestar emocional en la llibertat de ser qui realment és. Es fa conscientment inaccessible per als que només mostren irreals façanes de coloraines i llavors, com una boira invisible i imparable, començar a sentir la brisa de la mar omplint el seu interior. Tot comença a col·locar-se en el seu lloc correcte mentre decideix no enganyar-se mai més a si mateix.

Als seus «earpods» escolta Emerald de VTZN, amb baixos al màxim.

«Tenim un munt de goteres a la nostra realitat.», diu Philip Dick a «Temps desarticulat.»

[Relat generat amb una interfície conversacional IA de model de llenguatge, excepte les cites. Paraules clau utilitzades en el mode generador: escriptor, agost, estiu, societat, relacions, inaccessible, lluna, mar, benestar, engany, felicitat, VTZN, música.

Tots els caràcters descrits en el relat són ficticis. Els fets, malauradament, són reals.]