Antoni Pol i Solé Arquitecte

Per entendre el present diuen que cal atrevir-se a mirar al passat i també projectar aquell al futur.

Evidentment, per fer-ho, cal simplificar molt. Però el repte val la pena.

Si haguéssim de destacar tres aspectes significatius de l’Andorra del PASSAT, òbviament representativa dels andorrans i que avalen i justifiquen el seu recorregut històric, sense cap mena de dubte, serien els següents:

1-La DIFERENCIACIÓ respecte als altres pobles de l’entorn, que s’han anat integrant en pobles cada cop més grans, i poder preservar així una identitat, però no per si mateixa, si no per a poder continuar, dins del possible, sent homes lliures, en argot andorrà, o dient-ho pragmàticament, podent-se governar directament almenys en els temes propis del territori, la Terra, i no dependre, administrativament, de fora del territori. La situació geogràfica, orogràfica i geopolítica han possibilitat una singularitat o endemisme polític, una excepcionalitat nacional, un territori cafit d’especificitats per la voluntat conscient dels andorrans... Una diferenciació que ha sigut capaç de construir-se de cara endins, amb diferents nivells d’interès, de la casa, de veïnat, de quart, comunal, parroquial, general, nacional... I que ha sabut igualment encaixar-se assenyadament de cara enfora amb realitats molt diferents, canviants o fins i tot oposades al nord, al sud, a l’est i a l’oest, respecte a les quals, però sempre s’ha tancat el país a nivell polític i jurídic (civil i penal).

2-La COMPLEMENTARIETAT amb els altres territoris de l’entorn, justificada en una necessitat palpable de pobresa de recursos naturals i humans dins del territori andorrà i que ha forçat als andorrans a integrar-se en el seu entorn a nivell econòmic, social i cultural, important i exportant béns, buscant un tracte igual als mateixos ciutadans veïns i consentit pels estats veïns. Fins i tot, i obligadament possible, gràcies al Coprincipat, incardinant-se institucionalment amb dos ciutadans a títol personal, especials, dels estats veïns, des del 1278 amb el Bisbe d’Urgell i el Comte de Foix, que el 1993 fou substituït pel president de la República Francesa. Una complementarietat que només ha estat possible i que s’ha sustentat en la institució dels Coprínceps.

La divisa nacional ens interpel·la amb el Toca’m si goses que es pot llegir com a què... no em toquis...(la diferenciació) o bé.... gosa’m tocar...(la complementarietat).

En tot cas, tant per aconseguir la diferenciació com per aconseguir la complementarietat, al mateix temps, cal ser agosarat, cal, en definitiva, saber fer l’andorrà.

Aquests dos aspectes, difícils de combinar i contradictoris de vegades, són gairebé suficients, però els manca encara un de tercer que ha estat essencial i suficient.

3-La UNIÓ dels andorrans. Només quan hi ha hagut consens en les necessitats i unió en les voluntats, sovint erràtiques i no confluents, el Poble Andorrà ha avançat en els seus objectius de manteniment de la llibertat i progrés econòmic.
El lema de l’escut nacional ens recorda la virtut de la unió o, que la força unida és més forta.

Si bé el tancament polític ha estat rellevant per aconseguir la diferenciació necessària respecte als països veïns, el tancament econòmic, per contra, és a dir la manca de complementarietat, no ha estat mai desitjada ni practicada pels andorrans.

El FUTUR, a part dels reptes que coneixem de canvi climàtic, de transició energètica, de creixement de la població mundial i de grans moviments poblacionals, així com de les incerteses normals de desconeixement sobre què ha de venir, estarà marcat per una realitat que ja avui és dominant, la globalització o mundialització de les relacions entre les persones, empreses i estats.

Un factor que està canviant la manera d’ocupar i gestionar el territori així com els recursos naturals i econòmics i que ha canviat els equilibris estratègics, militars i geopolítics, en obrir tots els estats a l’economia global, en accelerar tots els processos d’evolució i intercanvi i en utilitzar unes tecnologies que evolucionen més de pressa que la mateixa capacitat i formació per aplicar-les. I aquest profund canvi de model dominant, que ha substituït al model colonitzador anterior, que es destacava per propietats inverses a les del model globalitzador, encara ens és desconegut i no sabem com gestionar-lo per tal de conduir-lo per les vies de la sostenibilitat i d’un equilibri holístic a totes les escales territorials i que alhora incorpori les solucions adequades als reptes que ja tenim a nivell planetari.

Per tant, la globalització ens exigeix una clara readaptació dels models que en cadascun dels diferents àmbits i fins fa pocs anys havien estat vàlids, en un món amb fronteres econòmiques i tancaments polítics estatals, fent front als reptes exteriors de manera aïllada.

El nou model ha obert totes les portes territorials a les diferents escales fins avui tancades a nivell estatal i a més ha afegit una nova escala de relació, la global per sobre dels estats i ha donat tot el protagonisme a les empreses i agents econòmics, que han sobrepassat i marginat als agents polítics, que han quedat descol·locats en un nou marc en el qual només globalitzant-se també, podran recuperar el control i regular la nova situació.

A nivell territorial està clar que el nou model dominant d’ocupació del territori obliga a integrar com a mínim l’escala immediatament superior, talment com la globalització ha obert aquesta nova escala territorial per sobre dels estats.

La complementarietat doncs apareix aquí amb força i no ja com una qüestió horitzontal, des d’Andorra cap al seu entorn, cercant una escala de relació superior territorial per optimització dels mateixos recursos i necessitats, sinó que s’imposa des de qualsevol nivell superior cap als inferiors i, per tant, cal generar una capa de gestió en l’escala superior, com a mínim, per a poder tractar o filtrar millor certs grans impactes provinents de l’exterior i que no tindran en compte per a res els interessos territorials interiors, entre els quals la sostenibilitat, l’equilibri territorial i l’ordenació urbanística.

En el futur, doncs, continuarà sent necessària la complementarietat, que es justificarà podríem dir de baix cap a dalt com en el passat, però també per encaixar les accions de dalt cap a baix.

I també la diferenciació, malgrat que la globalització sembli voler imposar la uniformitat i igualtat totals. I no cal dir, la unió de totes les institucions i de tots els andorrans.

Andorra, com a microestat i petita singularitat territorial i geopolítica pot actuar positivament de dinamitzador del seu entorn, amb poca població, diversificació i dinamisme econòmic, en una simbiosi positiva tant per Andorra com per al seu entorn.

Si avui Andorra pot assumir aquest rol és degut a la seva diferenciació i, per tant, aquesta continuarà sent necessària en el futur per a poder tirar com a motor, en la seva condició particular d’estat, de tot el territori pirinenc envoltant.

El PRESENT, així plantejats el passat i el futur, si en volem una continuïtat no traumàtica, també ha de preocupar-se diàriament per a continuar diferenciant-nos de l’entorn i alhora complementant-nos-hi, el més ben units possible, ja que la nostra petitesa (i feblesa) és tan gran com la nostra singularitat.

L’acord d’associació d’Andorra amb la Unió Europea, en curs de negociació, hauria de reconèixer, incorporar explícitament i garantir jurídicament, el poder desenvolupar la complementarietat econòmica, social i cultural, com a especificitat històrica andorrana amb el seu entorn pirinenc, amb la determinació concreta i potenciació, en un primer període, de l’Espai Funcional Andorra-Pirineu com a subàrea de l’Àrea Funcional Muntanya Zona Est.

Si la complementarietat ha de ser posada per tots en la seva justa proporció, la diferenciació i la unió són responsabilitat dels andorrans…..