Natalia Mena

Com si es tractés d’una cançó més, el hit de les ruptures matrimonials se sol produir l’època estival, aquest període desitjat durant tot l’any en el qual se suposa que hem d’estar més tranquils i relaxats, resulta que no acaba de ser ben bé així, sinó que les tensions familiars augmenten com les temperatures pròpies d’aquests dies, causant estralls en molts vincles pel que per alguns es fa insostenible mantenir-se units per més temps. Davant aquesta situació social, em pregunto quines són les causes que provoquen aquest fenomen? Per sorpresa de molts les vacances poden ser un motiu de conflicte, per diversos factors. Com és possible que un interval que hauria de significar un detonant d’il·lusió acabi essent una decepció o un fracàs sentimental irremeiable? Resulta sobradament coneguda la raó a la qual majoritàriament es recorre per donar una explicació aquest succés, aquesta sol fer referència sempre a què es modifiquen les rutines, hi ha moltes més estones de convivència, i per això es produeixen més frecs, es multipliquen les temptacions, el clima convida a tenir una major varietat de plans i de persones al nostre voltant, i per això les infidelitats es multipliquen adquirint un protagonisme rellevant, però això és abordar el tema de forma molt superficial, es podria dir que és només la punta de l’iceberg, ja que en el fons existeixen llavors que venen forjant-se de bastant més enrere, inclús no en pocs casos des del principi del lligam. Les vacances són una data força esperada en la que inconscientment dipositem moltes expectatives, les idealitzem i una cosa és com les planifiquem i una altra com acaben transcorrent, és a dir realitat versus esperances no tenen per què coincidir i quan no ho fan, que sol ser sovint es genera un desencís, que s’ha de saber acceptar alhora que gestionar. Un altre dels aspectes que destaca amb bastant freqüència, és la falsa creença que els problemes o danys patits emocionalment de forma continuada milloraran o se solucionaran en aquest espai d’estiueig, fet que generalment no passa, ja que les ferides que s’arrosseguen i no es curen a l’instant, són més difícils de sanar. De manera que l’aturada sobtada de viure en pilot automàtic durant tot l’any, el qual emmascara molts assumptes que s’han de resoldre, en aquesta etapa accelera un desenllaç que més tard o més d’hora esdevé inevitable. Per tant, no és que una parella estigui superbé i quan arriba l’estiu de cop i volta es trastoquin i se separin, sinó que es van acumulant tota una sèrie de desenganys, que en un mar que guarda cada vegada més vaixells enfonsats, al final provoca que en aquesta estació conflueixin diverses variables, que fan que tot esclati saltant pels aires. Un altre percentatge important de cònjuges, no és que no tinguin problemes en el seu dia a dia, sinó que simplement s’han acostumat a aquesta circumstància, però no consideren que hi hagi solució, i per això ho van sobre portant com poden. De fet, n’hi ha molts que s’aferren al pensament màgic de deixar passar el temps a veure si per causalitat les dificultats s’arreglen per si soles.

El que sembla evident és que en general, no podem parlar de frivolitat en aquest tipus de decisions perquè compartir; descendència, família, amics, hipoteca, patrimoni, assumptes econòmics, sentiments, debilitats, sexe, etc. és un compromís, que uneix enormement i no precisament per la visió romàntica que es té normalment de l’amor i de la parella, sinó més aviat per una mena de pragmatisme realista, que assumeix aquest llaç com un contracte sumament complicat de dissoldre, per les connotacions afectives i financeres que comporta, pel que quan es dona un pas d’aquesta magnitud, sol ser una determinació pensada o meditada, que segurament va acompanyada d’un procés dolorós, tot i que la separació sigui amistosa.

Personalment, crec que totes les parelles tenen adversitats o complicacions a les quals enfrontar-se, no existeixen relacions idíl·liques, ni passions eternes, aquesta és una idea en la qual a tothom li agrada somiar, però el cert és que les connexions, els vincles s’han de treballar, s’han de cuidar, no són fàcils i requereixen; paciència, respecte, generositat, admiració, valors i qualitats que no estan gaire de moda en l’era de la immediatesa i la velocitat frenètica, els haters i el deteriorament de l’educació, que no del coneixement, ja que el nivell de formació és dels més elevats de la història, l’egoisme així com l’individualisme imperant o el menyspreu quant als esdeveniments no són els que a nosaltres ens agradarien. Es podria afirmar que les relacions han passat a ser un objecte de consum més, en una societat capitalista que ha permès que el sistema corrompi fins i tot els sentiments, de manera que a la menor contrarietat, al més mínim indici que no satisfà les nostres aspiracions s’abandona, es tira la tovallola i a per una altra aventura, a la cerca d’una utopia irreal, però molt atractiva a efectes d’usuaris compulsius, que creuen que la felicitat es pot comprar, però aquesta s’ha de treballar, requereix un esforç que ni està ni se l’espera, perquè es considera un dret i no una elecció. Mai tindrem la unió que desitgem si no la construïm, l’amor no és una emoció sinó una decisió. Si adoptem una actitud proactiva i positiva en defensa d’aquesta aliança, que per descomptat requereix perseverança així com dedicació, haurem escollit el camí d’estimar malgrat tot i per damunt de tot. Si no continua buscant....