Jo al meu fill li dono el meu cognom
La popular presentadora Cristina Pedroche i el reconegudíssim cuiner Dabiz Muñoz recentment han estat pares d’una nena. Després de fer públic en les seves xarxes socials el nom de la petita, una nova polèmica s’ha creat en aquests medis. I és que la parella ha optat per posar primer el cognom de la mare, Déu ens guardi, i aquest senzill fet ha generat un gran debat perquè l’educació tradicional, i per tant masclista, no admet que el cognom del pare no sigui el primer i el que es mantingui. I això ha de ser així encara que et diguis Fernández, Martínez, López, Sánchez, Pérez o Garcia, no sigui el cas que es perdi algun d’aquests cognoms.
La realitat és que no existeix un consens mundial sobre quin ha de ser el cognom o l’ordre dels cognoms dels fills, i fins i tot molts països manquen de legislació sobre aquesta qüestió. La tendència general és el predomini del cognom patern, encara que cada vegada és més comú que els pares hagin de posar-se d’acord en el registre. Al país veí, Espanya, per exemple, triar el cognom de la mare, en primer lloc, és una pràctica totalment legal des de 2017, i aquest tràmit pot fer-se sense presentar cap documentació especial, només cal indicar-ho a l’hora de fer el registre del nadó, sempre que tots dos progenitors estiguin d’acord. Hi ha països com Brasil, que no tenen un ordre específic per als cognoms i els progenitors poden triar els cognoms del pare, de la mare o de tots dos en qualsevol ordre. Al Japó, quan la dona es casa passa a tenir el cognom del marit, i també els fills del matrimoni. A la Xina, el cognom s’escriu davant del nom de pila i la majoria dels fills porten el cognom del pare, però cada vegada són més les mares que insisteixen a transmetre els cognoms als seus fills. A Portugal els pares trien l’ordre dels cognoms, i tradicionalment es posa en primer lloc el cognom de la mare, però el cognom que es transmet a les següents generacions és el que es posa en segon lloc. A Andorra, la llei permet triar qui posa el primer cognom, però també permet una combinació dels dos cognoms per tal que no es perdi el cognom de la mare, especialment en aquells casos en què són noms amb història. Així que, com podem apreciar, en això de posar el cognom als fills, «per a gustos, els colors».
Un detall important, però a tenir en compte és que, com a tota regla, existeixen excepcions. A Catalunya, per exemple, quan en una casa valuosa hi havia una pubilla i no hi havia fills barons, per tal de no perdre el nom de la casa pairal, el descendent heretava el cognom matern, i això sovint ja s’establia en els capítols matrimonials. En altres ocasions, podia haver-hi un repartiment entre germans, de tal manera que el primer fill major portava el nom del pare i heretava el seu patrimoni i el segon fill el de la mare i heretava el patrimoni d’ella.
Una altra excepció que es donava amb una certa freqüència era quan una família no tenia fills i deixava l’herència un nebot o qualsevol altre parent jove amb l’única condició que portés el seu cognom.
Comentaris com els que hem trobat aquests dies en xarxes del tipus «amb mi ho portaves clar que ser tu qui li posés el cognom al meu fill», fa pensar que encara hi ha molta teca per empassar-se al respecte, perquè aquests petits detalls posen de manifest quant d’odi amagat hi ha envers el fet que la dona adquireix rols igualitaris en els àmbits quotidians de la vida, sense donar preferència a l’home per sobre la dona.
A parer meu, i suposo que al de moltes mares, em sembla una mica injust que els fills o filles hagin de portar «perquè sí» el cognom del pare, quan som nosaltres les que el portem a la panxa durant nou mesos i les que patim els dolors del part (que tot sigui dit, sembla que els homes no estan preparats per suportar...). De vegades penso que la raó de rerefons igual és que ningú en té cap dubte que la dona és la mare de la criatura, mentre que l’única manera que té el pare de posar de manifest que el fill és seu és la de donar-li el nom. En qualsevol cas, crec que és molt més interessant que el cognom que passi a ocupar el primer lloc, sigui el de més entitat dels dos progenitors.
I deixeu-me que us digui que un pare no és qui et dona el cognom, de fet, un pare ni tan sols és el que et dona la vida, perquè un pare és molt més que això. Un pare és qui està present, perquè és conscient que el millor regal que et pot fer, sempre, és temps, i a poder ser, millor si és una mica cada dia. Un pare és qui està en els moments més rellevants i decisius de la vida per indicar-te el camí; és qui et dona l’educació i els valors que et regiran sempre; qui avantposa les teves necessitats per davant de les seves; un pare és qui se sent vulnerable, qui té por pel que la vida et pugui deparar; en definitiva, un pare és qui et dona amor perquè l’amor viu en ell. I de fet, al llarg de la vida m’he trobat pares, que no eren biològics, de vegades ni tan sols eren la primera parella de la mare, que han cobert tan bé aquest rol, que són els únics que els nets i netes han conegut com a avis.
Així que tingueu-ho molt present, homes del món, el fet que la societat evolucioni reconeixent-li a la dona el que li pertoca, no posa en risc el vostre paper en la família, perquè pare no és qui et dona el cognom, ni qui et dona la sang, pare és qui et dona el seu cor.