Carta a la Teresa
Hola Teresa,
Ja saps que escric una tribuna cada 15 dies al Periòdic d’Andorra. Que contenta que et vas posar quan t’ho vaig dir, igual que quan t’explicava cada pas que anava fent, cada objectiu, cada repte aconseguit.
Doncs bé, avui tenia pensat parlar en la meva tribuna de les vacances, però vet-ho aquí que en un instant tot va canviar en les nostres vides i avui em trobo escrivint-te aquesta carta, per a tu, algú (que com molts altres) ha marxat massa aviat de les nostres vides i de manera fugaç, sense esperar-ho. Com costa fer-s’hi a la idea...
Així és la vida imprevisible, incontrolable. I és que som instants. I això em fa recordar la importància de viure’ls plenament i sense por.
Som instants, moments passatgers i una successió de records. Som viatgers en el temps, en una fracció del món en què instal·lem la nostra vida com si fos a durar per sempre. Però la veritat és que som fugaços, som com empremtes a la sorra que les onades esborren al moment.
Vivim en una societat on tot es vol al moment, no tenim lloc per al respir, tot és ràpid, tot passa i res no es gaudeix si no hi posem tota la nostra atenció, tota la nostra consciència. Horaris plens de cites de treball, d’obligacions ... Hem perdut la perspectiva del valor del temps, preocupant-nos més pel patiment que pel plaer de les coses simples de la vida.
Ara més que mai recordo el que em deies: el més important és gaudir de les petites coses, com aquells dinars que fèiem tota la família plegada. A tu t’encantava organitzar-ho, mantenir-nos units. Petits oasis al mig de la setmana atapeïda.
Fa un any ens va deixar el Julio, va ser un cop per a tots, ell estava malalt i no ens agradava veure’l patir. Allà va començar a canviar la nostra realitat i tots durant aquest any hem estat fent tot el possible per acostumar-nos a aquesta nova realitat.
El que no ens esperàvem és que ara ens hauríem d’acostumar a estar sense tu, tan aviat, el nostre pilar. Una dona activa, plena d’energia, que feia ioga, aquagym, que sortia amb les amigues, que li agradava gaudir de les celebracions de la parròquia, i que de cop ens vas deixar sense previ avís. Però ens vas donar el temps per poder acomiadar-nos, per poder dir-te tot el que et volíem dir abans que marxessis.
Les emocions associades a la pèrdua d’un ésser estimat són convulses, intenses i difícils d’expressar. Ara se’ns obre aquest període d’acceptació en el qual, cal desfogar cada emoció, donar-hi presència i espai. Perquè el dolor per la pèrdua d’un ésser estimat no té com a únic element la tristesa, hi ha molts més sentiments que manejar, canalitzar i assumir.
Cal que posem la mirada en el present, i per això, hem de mantenir una vida activa, com tu hauries volgut. Tornar a la rutina, obligant la ment a centrar-se aquí i ara i no tant en el passat. Tenir obligacions, situar noves fites i projectes que ens convidin a recordar que la vida continua.
Recuperar la nostra vida, socialitzar, entrar i sortir de casa no farà que t’oblidem. Tot el contrari ens permetrà continuar recordant-te, però sense aquest dolor que paralitza. I és què, tot dol requereix moviment per assolir l’acceptació.
Eres una dona molt espiritual, una cosa que ens unia. I aquests dies m’has fet reflexionar sobre la mort, però com a tu t’hauria agradat.
Plató va ser potser uns dels primers filòsofs que es va preocupar per reflexionar sobre la mort. D’acord amb els postulats, l’ésser humà està compost per cos i ànima. I aquesta darrera és d’origen diví i immortal, és a dir, perdura a través del temps.
D’altra banda, el cos és mortal i és considerat una presó per a l’ànima. En aquest sentit, la mort és un procés a través del qual l’ànima s’allibera dels lligams del cos. És així perquè en realitat l’única cosa que mor és el cos, que no té cap valor segons aquesta visió.
En canvi, i com tu deies, la mort és vida per a l’ànima, en la mesura que es pot alliberar i aspirar a una vida millor. Per aquest motiu, hi ha una crida especial a cuidar l’ànima, a través del coneixement i l’adquisició de virtuts en la vida quotidiana, com tu sempre vas fer.
Tinc por de la mort. I tu m’has ajudat a apropar-m’hi des d’un altre angle, amb dolor perquè no és fàcil acceptar la mort d’un ser estimat, però d’una forma que dona sentit a la meva existència. De vegades parlàvem de la saviesa de d’altres cultures, de com aquestes dissolen les barreres entre la vida i la mort, i ofereixen un sentit de transcendència.
Hi ha un inspirador concepte maori conegut com a whakapapa, que és la seva paraula per «llinatge» o «genealogia». És la idea que tots estem connectats a una gran cadena de vida que uneix el present amb les generacions del passat i amb totes les generacions del futur.
Tots som part de la gran cadena de vida. I en reconèixer-hi el nostre lloc, comencem a estendre el nostre sentit de què constitueix «l’ara», passant d’un «ara» de segons i minuts i hores a un de més llarg, de dècades, segles i fins i tot mil·lennis. Un «ara» que ens dona un sentit de responsabilitat pel llegat que deixem a les generacions del demà alhora que respectem les generacions del passat.
Què vull dir amb això? Doncs que recordant la mort des d’aquesta mirada ens ajudarà a viure-ho d’una altra manera. També que, cal centrar-nos més en el present, en les nostres necessitats, deixant el futur més de banda. Prioritzant projectes a la nostra vida, focalitzant-nos.
Moltes gràcies, Teresa, per tant. Mai t’oblidarem. Aconseguirem caminar sense tu però tenint-te per sempre en un racó especial del nostre cor. Sempre a prop, sempre amb tu. T’estimem.