Fobofòbia
És la por a tenir por, al malestar i és la base de l’ansietat atès que el pensament de la persona se centra en el i sí, i sí, i sí. La seva ment viu en el futur i s’anticipa als fets que per costum són interpretats com a dolents, associa el seu futur amb el passat sense donar marge al canvi. És a dir, fa servir la relació lineal si A, aleshores B i, per tant, està esbiaixant la informació, donant com a resultat un present depressiu. El fet de no interpretar les males experiències com a lliçons l’incapacita a aprendre d’elles, llavors, les generalitza a qualsevol lloc i moment de la seva vida, és incapaç de veure la vida com un conjunt de situacions independents. Aleshores, per a no patir mentalment evita qualsevol canvi en el seu estil de vida: si és soltera, no s’emparella; si està emparellada, no se separa; si té feina, no la deixa; si és sedentària, no vol saber res de l’esport; etc. Així amb qualsevol exemple que puguem imaginar, va en contra de l’evolució personal sempre que comporti haver d’afrontar alguna por. La qual va ser adquirida o bé per una mala experiència o per una creença errònia degut a haver rebut una educació limitant, basada en el càstig a pensar per un mateix i ser independent, a opinar i dir la seva.
Això últim condiciona la presa de decisions atès, que la persona les prendrà sempre en relació a l’opinió d’un tercer, li dona molta importància a què diran d’ella. A banda d’això, les sensacions neguitoses que tots tenim quan estem fent activitats noves les interpreta com a dolentes, en comptes de fer-ho com un senyal de nerviosisme causat per la novetat, impossibilitant així gaudir d’elles. Dit breument: és la por a viure noves experiències, a sortir de la rutina adquirida o autoimposada en algun moment de la vida per afrontar alguna situació en concret. Diguem que en el passat hem estat en una relació sentimental basada en la toxicitat i la gelosia, però, si una vegada acabada no acceptem que ha estat una lliçó no aprendrem d’ella. Si només ens centrem en el seu fracàs ens costarà bastant superar-la i molt probablement patirem d’ansietat perquè entrarem en bucle del i sí, i sí, i sí.
Per tant, quan tornem a estar en parella i sentim novament unes emocions similars ens allunyarem de la persona, sense qüestionar-nos en cap moment què ens està passant. Ens haurem sensibilitzat a les sensacions de malestar causades i les haurem associat a la por, per consegüent, només sentir-les tindrem por perquè ens vindran a la memòria les imatges i paraules negatives. Després, també pot passar que no vulguem tornar a estar en parella perquè generalitzem l’experiència a les futures que puguem tenir, associem estar enamorats amb malestar i, per tant, ho evitem per complet, hem adquirit la por a l’amor (filofobia). Igualment, tampoc podem dir que entrem en estat de pànic però sí, en una por aguda. La diferència entre totes dues és que el pànic és discapacitant atès que ens bloqueja mentalment i consegüentment, se’ns paralitza l’organisme, deixant de banda la capacitat de raonar i donant tot el control a la part emocional, a l’amígdala.
La sensació de no controlar la situació és tan exagerada que pot derivar en un atac cardíac i aquí és on tenim la resposta al perquè s’adquireixen les fòbies, per la por a morir. És millor prevenir que curar, encara que això suposi perdre autonomia personal, deixar de fer i anar on volem en qualsevol moment. Tanmateix, tot i ser una por irreal és interpretada com una real perquè el servei no les distingeix donat, que segrega les mateixes substàncies químiques (hormones i neurotransmissors). És a dir, el simple fet de pensar en la situació catastròfica provoca el mateix efecte que viure-la presencialment. Per això mateix és tan important distingir entre les dues pors perquè la segona, encara que no sigui perillosa per a l’organisme, sí que ho és per al comportament social. Ens pot condicionar negativament la vida perquè actuarem guiats per la por en comptes de fer-ho per l’alegria. Les nostres conductes estaran enfocades a prevenir el malestar, en comptes d’estar-ho en gaudir de l’entorn. En aquest sentit, estarem més centrats en el fracàs que en l’èxit i, per tant, ens serà impossible emprendre qualsevol projecte. Per exemple: tindrem por al fracàs empresarial o inclús a suspendre un examen perquè la nostra autoestima ha quedat danyada de tants pensaments negatius que hem tingut i és que no hi ha res pitjor que parlar-nos de manera menyspreable perquè inevitablement, ens comportem segons pensem.
Com he mencionat abans, la ment expressa les mateixes emocions tant davant les pors reals, com de les irreals i ho fa exactament igual en enfront de les paraules, no diferencia entre els receptors. Si ens insultem o infravalorem emetrà les mateixes emocions que fent-ho als altres, donant com a resultat uns sentiments perjudicials. Si ens autodefinim com porucs, incompetents, incultes, etc. el sentiment d’inferioritat ràpidament s’instaurarà en nosaltres i malauradament, determinarà el nostre comportament. Ens motivarà tant a fugir de les situacions conflictives com a abandonar qualsevol projecte difícil de realitzar perquè tindrem la sensació de fracàs. La por al rebuig social serà tan gran que preferirem estar-nos quiets abans que equivocar-nos i haver de patir. Encara pitjor, aquestes pors poden provocar l’aparició del trastorn obsessivocompulsiu (TOC) com pot ser el de neteja, ordre, verificació, etc. Inclús, per vergonya pot provocar que comencem a mentir per tal d’ocultar la veritat sobre el motiu del nostre comportament, la por.