Alleujament, per fi
Arran d’un reportatge que vaig fer per a informar-me, vaig acabar rebent una notícia que, tot i no canviar-me la vida, me la va facilitar.
Just fa un any una amiga amb qui comparteixo la meva passió per la psicologia em va parlar sobre l’autisme, dient: «Creus que tu ho podries ser?». I, tot i que al principi no ho tenia gens clar —innocent de mi, pensava que els autismes eren tots com Sheldon Cooper de The Big Bang Theory—, quan vaig començar a investigar de seguida em vaig sentir identificada amb aquells símptomes femenins, que són diferents que els masculins.
Inicialment, m’informava d’amagat, perquè tot i que em feia sentir millor saber d’altres dones que havien aconseguit un diagnòstic, no em creia prou capacitada per dir-ho a la gent, ni molt menys per buscar-ne un jo mateixa.
Passats uns mesos vaig anar, com a periodista, a les Jornades d’Autea, que tractaven justament del TEA femení, i vaig poder conèixer allà al magnífic testimoni que va explicar el seu cas, la Mar, amb la que he seguit en contacte. A més, vaig parlar amb la neuropsicòloga de l’associació i, tota nerviosa, li vaig explicar el meu cas. La meva sorpresa va ser quan ella em va dir que feia cosa d’un mes que havien començat a fer processos de diagnòstics i que si volia podia fer-lo amb ells: «Però sense pressió, eh?», em va dir, a la qual cosa vaig contestar-li: «Quan podríem començar?»
Una setmana després, estava començant el procés, amb esperança i molta feina personal per recórrer. Entre sessions d’entrevistes clíniques, tests com a deures a casa, i proves de memòria, dibuix i matemàtiques, vaig passar el mes de juny. El més difícil potser, van ser les 48 hores abans que em donessin el diagnòstic. Em passaven pensaments pel cap com: «Segurament ho ets, has investigat molt», «sabràs perquè sempre t’has sentit diferent», «la teva vida no canviarà, continuarà sent la mateixa», i a la vegada altres pensaments com «i si no ho ets, ara què?» «què et passarà, doncs, perquè ets tan diferent de la resta?». Si us soc sincera, tot i que no ho volia reconèixer, em feia molta més por el no que el sí. Perquè el sí significava entendre’t, conèixer-te al fi. Perquè durant aquest últim any m’he sentit identificada amb tot el que unes quantes noies que coneixia per internet explicaven. El resultat va ser el que m’esperava, tot i que reconec que va haver-hi coses —que no són rellevants— que em van sorprendre. Algunes per a bé, algunes no. I ha estat un alleujament, per mi i també per la meva família. Ara hem entès moltes coses, tant de quan era petita com d’ara.
He de reconèixer que, tot i que el procés ha estat dur, les persones que han estat a la vora —que ho estan sempre, ho hem de dir— m’han donat tot el suport necessari per a poder afrontar aquest mes amb la millor energia possible. I és que, encara em queda molt camí per a recórrer, ja que el més important ara mateix és saber qui soc jo. Avui dia, sé que tot anirà bé. Que ara tot és una mica més fàcil.