On ens hem deixat les bones maneres?
Ahir al matí quan anava cap a la feina em vaig trobar un home passejant pel carrer amb el pit nu. Venia amb la seva dona i a jutjar per la vestimenta, havien fet una caminada, i encara que eren només les 08.00 hores, suposo que s’havien acalorat. Obviant el fet que només ell anava sense samarreta (Déu ens en guardi que a la dona se li acudís anar amb els pits enlaire...), a mi no m’acaba de semblar correcte aquest nou costum de què cadascú fa el que vol pel carrer. I és que és evident que existeixen unes normes de bona conducta que regeixen el nostre comportament quan anem pel carrer, i aquestes es basen, entre altres aspectes, en les maneres de vestir (o de no vestir en aquest cas que us explico).
Situacions semblants, amb una inequívoca falta de formes, són normals a la societat actual. No fa massa, vaig fer un trajecte en transport públic. Viatjava en tren de rodalies desplaçant-me des d’una ciutat de l’extraradi de Barcelona fins a la capital comtal. En el vagó viatjàvem aproximadament una dotzena de persones, i en arribar a la darrera estació, només tres o quatre dels viatgers ens vàrem acomiadar amb un lacònic, encara que cortès, «adeu», la resta del passatge ni tan sols va fer una osca. No hi ha cap mena de dubte, pensava mentre caminava per l’andana buscant la meva sortida, que l’exercici de les bones maneres ja no és habitual entre les persones.
Fins no fa tant, un nen o nena havia de cedir el seient quan una persona gran, una persona amb crosses o una embarassada pujava a un transport públic, també havia d’ajudar a casa sense fer mala cara i obeir als pares o qualsevol adult que el tingués a càrrec seu. Però tot fa pensar que aquests bons costums, i molts altres, s’han anat perdent, i amb ells, el respecte i l’educació.
Però, són totes les normes de conducta que la història ens ha anat inculcant al llarg del seu pas igual d’importants? Doncs probablement no, però n’hi ha algunes d’específiques que, sempre a parer meu, of course, cal rescatar i que no es perdin, el que jo anomeno pautes bàsiques d’educació. I dintre d’aquestes trobem actituds tan senzilles com somriure en qualsevol situació, encara que no sigui el nostre millor dia, saludar sempre, independentment de qui et trobis, sigui un cap, un treballador o inclús el teu major enemic, controlar les paraules que fem servir per no molestar o ferir ningú, hem de ser conscients del mal que poden fer les paraules malsonants o grolleres en algunes situacions, no ens hem de burlar dels altres, hem d’evitar parlar amb un to elevat, ens hem de vestir de manera que no ofenguem i hem de ser empàtics amb tothom.
Al meu entendre, la bona educació és, o hauria de ser, la manera més fàcil que tenim de tractar bé als altres, fins i tot amb delicadesa de forma amable i simpàtica. Així, ens acostumem a reprimir l’empipament que puguem sentir o a suavitzar-lo (especialment amb qui no en té culpa), a expressar més satisfacció o entusiasme del que en realitat sentim, a deixar passar o cedir el seient a les persones més vulnerables, a endolcir el gest, i a somriure fins i tot quan no en tenim ganes.
En el fons, fer servir les bones maneres en la forma de relacionar-nos amb la resta, no és més que una mostra de respecte pels qui ens envolten. I és que el respecte és el valor més important que requereixen les relacions entre les persones en tots els àmbits de la nostra vida; en el familiar, amb els pares i amb els fills, en el quotidià, amb les amistats o amb els veïns, en el laboral, amb els superiors, amb els companys de feina i amb els subordinats, i en qualsevol altre àmbit que se’ns pugui acudir.
El respecte fa referència a la capacitat de valorar i honorar als altres, tant en paraules com en accions, tot i que no aprovem o no compartim tot el que els altres facin. I una bona forma de mostrar aquest respecte és a través de les bones maneres. D’altra banda, sentir-se respectat és, a banda d’un dret humà bàsic, una forma d’aconseguir extreure el millor de tu mateix. Si la gent et tracta amb educació, si et parla amb un somriure, si et demana les coses amb un «si us plau», si et dona les «gràcies» per quelcom, encara que sigui insignificant, que has fet, tu et mostraràs agraït i respondràs, possiblement, en la mateixa mesura.
És probable que les bones maneres no siguin més que l’inici dels hàbits que anomenem morals. Perquè les bones, i les males, maneres, si s’aprenen bé, acaben convertint-se en un costum, en un hàbit. I és a través dels hàbits com es canvien les actituds de les persones, com es formen les qualitats que anomenem «virtuts». D’altra banda, les bones maneres és la millor forma d’ensenyar no només a respectar sinó també a estimar els altres. Si s’insisteix en el «bon dia», «gràcies» o el «si us plau», s’adquireix l’hàbit de la bona educació i la mostra de respecte, que és la manera més eficaç d’adquirir les actituds que obren les portes a la solidaritat i a la caritat. Perquè el bé i el mal s’aprèn en funció del bé o el mal que t’han fet els altres i les bones maneres ajuden a desplegar altres formes de bondat.
I és que donat que no tenim altre remei que conviure amb els nostres semblants, de cara els altres el que hem de mostrar és part del que som. Per tant, la manifestació externa de la bondat i del respecte que aconseguim a través de les bones maneres, ajuda al fet que els altres percebin la nostra bondat i la nostra bona manera d’actuar.
En definitiva, tal com deia Mark Twain: «La bona educació consisteix a amagar el bo que pensem de nosaltres i el dolent que pensem dels altres.» Així que tractem-nos amb educació a través de les bones maneres i segur que aconseguirem fer del nostre món un món millor.