De perruqueries i d’hospitals
Com que la vida és tant d’aquesta manera que és i de vegades passen coses inesperades i poc agradables, en el moment més impensat et pots trobar passant uns dies en plena canícula d’estiu acompanyant algú que està malaltó i que ha anat a petar a l’hospital. Tu, que venies mig recremada de la platja, amb aquella salabror de la marinada que cantava el Lluís Llach, i els ulls plens de sol, et trobes amb els ulls envaïts de llum blanca i aquella olor de medicines i de tristesa que se t’instal·la ben endins. Passen les hores i passen els dies i a fora fa calor, tanta calor, que quan creues la porta giratòria, per un instant ja no saps si estàs anant a la cafeteria a buscar un entrepà o t’estàs introduint, talment una safata de macarrons, a fer-te gratinar al forn.
L’hospital és una maquinària que se t’empassa i quan et té a dins sembla que no et deixarà sortir mai més. La gent hi va entrant més o menys malmesa i en surt al cap d’uns dies amb aquell color blanquinós que s’enganxa i aquelles ganes boges de tornar cap a casa, però per ordre general molt millor del que hi havia entrat. D’això es tracta i d’això s’ocupa tot un exèrcit de formiguetes amb bates multicolors, organitzades amb unes jerarquies que riu-te’n de les de l’exèrcit, que amb una amabilitat extraordinària et van posant a lloc de mica en mica. Quan el malalt ingressat ets tu, creues el camí espinós i llarg mentre et fa mal tot i et van remenant sense parar en hores i moments intempestius, amb aquest afany del personal sanitari per curar-te encara que tu no en tinguis gens de ganes. Si no ets el malalt sinó l’acompanyant no estàs subjecte a cap de les servituds hospitalàries, però tampoc gaudeixes de gaires amenitats, ni dins de l’habitació ni fora.
La distracció principal que tens és visitar tres cops al dia la cafeteria de l’hospital i consumir quantitats ingents de cafè aigualit, menús amb poca sal i entrepans de tota mena, alguns d’extraordinàriament bons com el flautí de pernil ibèric de l’Hospital Arnau de Vilanova, que de veritat, feu-me cas, si mai hi aneu a petar pel motiu que sigui, aquest trosset de pa integral ple d’un pernil deliciós i exquisit serà el far que us farà recuperar la confiança en la vida i la il·lusió de viure-la. La segona distracció és la compra compulsiva de revistes del cor i revistes de consells per a senyores com cal. Per si fa temps que no freqüenteu cap hospital ni cap perruqueria, l’altre hàbitat d’aquestes peculiars publicacions, us refrescaré la memòria. Es tracta d’uns quadernets de mida diversa en paper del que en diuen «couché», plens els que anomenem del cor de gent aparentment molt rica que viu en cases impressionants i que són tots molt joves i guapos i fan coses interessantíssimes. Al primer cop d’ull estàs a un punt de creure-t’ho, i arrupir-te a la cadira articulada abocat a la misèria de la contemplació del benestar absolut dels altres, fins que al segon cop d’ull els comences a veure el llautó per tot arreu, els filtres de les fotos, les arrugues estirades pels bisturís, aquell mal gust essencial, la mirada de curts de gambals i t’adones que algun caleret més que tu potser sí que el tenen, sí, però que si en tinguessin tants com aparenten no els caldria sortir a les revistes fent el panoli. Les altres revistes, les dels consells, tenen un punt infinitament més pervers perquè no es conformen amb intentar fer-te morir d’enveja contemplant com de bé viuen els rics, sinó que es prenen la llibertat de comminar-te a tu, que prou feina tens amb anar tirant, treballant com una mula, fent cues, passant calor i pagant factures, a cuidar els teus cabells amb les tècniques més revolucionàries, a fer-te la manicura perfecta, a portar els colors (àcids) de la temporada, a embotir-te dins d’un biquini de disseny impossible i a sobre fer unes amanidetes fredes amb 457 ingredients diferents i més difícils de preparar que uns canelons esferificats. Penses que si volguessis seguir només la meitat dels consells de bellesa i benestar que et donen, hauries de plegar de treballar d’immeditat i agafar una excedència de dos o tres anys. Quina ràbia que t’han fet sempre aquests papers de coloraines. Però aquests dies repetits te’n compres cada dia un de diferent, com a única distracció i novetat al teu abast entre les parets blanques de l’hospital.
Com que és estiu les fotos de les revistes setinades estan compostes en un 90% de persones joves en roba de bany, sobretot noies, no ens enganyem. Te les mires amb una punta d’envegeta, però quan ja has fullejat un parell de dotzenes de cossos femenins tan ben encaixats al paradigma del gust actual, i per tant idèntics i intercanviables entre si, et venen ganes de citar aquelles paraules antigues de Josep Pla sobre les senyoretes a l’estiu, però no goses perquè un amic escriptor t’ha dit que això de les cites fa pedant i sobra. No us citaré Pla, au, que si ho faig em renyen, us deixo amb les ganes de llegir-vos-el vosaltres mateixos, que sempre és una bona idea.
La tercera i darrera amenitat possible de l’acompanyant d’hospital és la conversa banal i serena amb l’acompanyant de l’altre pacient. Un clàssic. En aquesta ocasió, però, m’ha estat negada de manera inequívoca. Només veure’ns entrar, l’acompanyant de l’altre malalt ens ha donat l’esquena i ha passat la cortina separadora entre els dos llits. Ras! Jo no és que vingués amb gaires ganes de xerrameca tampoc, però potser una bona tarda sí que l’hauria agraït. En fi. Vindran dies millors. D’aquí poc sortirem de l’hospital i podré tornar-me’n a rostir al solet del carrer. De moment me’n vaig a comprar una revista a veure si em distrec una estona!