Carmen Salas Periodista

Segons el meu parer, votar és un dret que com a ciutadana em permet expressar la meva opinió sobre aquells que ens governen. Sobre si crec que ho han fet en la passada legislatura (si els vaig donar suport), o si pel contrari hi ha un altre partit que es mereix el privilegi de ser escollit per fer-ho d’una manera diferent. D’altra banda, també ho considero una mena d’obligació moral que em faculta per queixar-me de tot el que van prometre i obliden un cop acaba el procés electoral. Per això, encara que hi hagi anys en què l’últim que em ve de gust és escoltar les seves consignes amb uns discursos banyats irremediablement d’un entusiasme hipòcrita, sempre acabo ficant les butlletes als sobres corresponents i presentant els meus respectes a la senyora Democràcia, no sigui que un dia s’emprenyi i ni tan sols aparegui als col·legis electorals.

El cas és que ahir, com a espanyola resident a Andorra, vaig anar a l’ambaixada del meu país a dipositar el meu vot per avançat, ja que les eleccions generals tindran lloc el proper diumenge. Si ho penso, no deixa de ser un acte simbòlic, ja que el meu dia a dia el faig en aquest país d’acollida i per tant, els resultats no m’afectaran directament. Tot i així, em continuo sentint lligada emocionalment a la sort (o mala sort) dels meus compatriotes. En aquesta ocasió, potser una mica més i tot, si haig de fer cas de les enquestes que donen com a guanyador al partit conservador, que podria governar en sintonia amb l’extrema dreta per primera vegada al meu país des de la mort del dictador «que no ha de ser nomenat», al igual que Voldemort (Harry Potter dixit).

En fi, que amb tot això al cap em vaig apropar a l’edifici oficial mitja hora abans de la seva obertura per intentar que la gestió no es demorés tant com per arribar tard a la feina, però de seguida vaig veure que no seria possible. Una trentena de persones, posicionades en fila d’u, ja esperaven davant l’accés lateral a l’ambaixada. La imatge em va fer qüestionar-me sobre la poca rellevància dels nostres vots, que ni tan sols es mereixin l’entrada per la porta principal, però bé, no em vaig voler posar filosòfica, perquè aquesta disciplina no casa gaire amb l’àmbit polític, on ser pràctic s’acostuma a valorar molt més que saber qui era Plató.

El cas és que mentre esperàvem sota un sol típic de mitjans de juliol, alguns, suposo que contagiats per l’eufòria democràtica, ens vam posar a xerrar per no pensar en els graus de calor i de seguida vaig agrair la bona sintonia que es va donar entre gent desconeguda fins feia uns minuts. I llavors, em van venir al cap les bondats extra que té anar a votar: passar una bona estona amb persones amb les quals potser no comparteixes idees polítiques, però amb les quals inicies conversa per solidaritat estiuenca (les penes compartides són menys penes sempre); descobrir que tots estàvem habituats a l’experiència de la paciència davant la maquinària burocràtica; que per sobre de la posició a la cua, encara érem capaços de ser empàtics i deixar passar a algú per fer una pregunta al funcionari de torn, tot i que no servís de res, perquè si t’havies oblidat el certificat que s’havia d’adjuntar amb les paperetes no et farien el favor d’imprimir-te una còpia encara que el dia anterior si ho haguessin fet; ser testimonis en grup de les contradiccions del sistema que fins el dia anterior considerava imprescindible afegir una fotocòpia del DNI al vot però que a partir d’aquell precís moment ho considerava innecessari, amb el consegüent encreuament de mirades que en silenci cridaven: «Ja veuràs com al final el meu vot serà nul».

Però sabeu què us dic? Que malgrat tot, vaig sortir contenta. Experiències com aquesta uneixen molt, tant que fins i tot alguns ens vam intercanviar els telèfons per intentar coincidir en els propers comicis. De cop, votar tenia nous al·licients.