Diletància
Diletància no existeix al diccionari. Però el fet, l’acció, sí que existeix, i serveix per fer, avui, un exercici d’inexistència estival fonamentat en allò que l’escriptor i erudit Fabrizio Caramagna apunta quan l’estació de la calor arriba inexorablement, i diu: «Ha arribat l’estiu. La llum s’ha fet increïblement forta. I milions de carreteres, de sobte, han preguntat on està el mar.»
La memòria ens traeix molt, massa, sovint, però també serveix per extreure’n records imaginaris que, ben plantejats, passen per moments plenament viscuts. Ja ho va plantejar Shakespeare amb la seva comèdia «El somni d’una nit d’estiu».
I és estiu. La campanya, el camp, prop del mar es desperta sota un sol radiant i un cel clar. La calor abraça la terra, intensificant els colors i avivant les aromes que impregnen l’aire. El sol del migdia s’alça lentament, imponent, al mig del cel blau.
Un camí serpentejant s’endinsa en el paisatge, envoltat de camps daurats i esquitxat de turons verds i suaus. La calor ho embolcalla tot, penetrant la pell i fent-la brillar amb minúscules perles de suor. Veurem fins on ens porta aquest camí.
El cant de les cigales és la melodia constant i rítmica que es fusiona amb la calidesa de l’aire. Són els guardians sonors d’aquest escenari tranquil, entonant una simfonia natural que amenitza el viatge.
A les vores del camí, s’estenen camps d’espígol en plena floració, alliberant una dolça i delicada aroma que sura a l’aire. El vent l’arrossega, barrejant-la amb la brisa marina que s’acosta des de l’horitzó.
Els pins mediterranis s’alcen majestuosos aquí i allà, contribuint, també, a la coral simfonia de fragàncies amb la característica olor de resina. La seva ombra refrescant ofereix un alleujament momentani a la intensa calor, convidant a aturar-se i gaudir de la serenitat de l’entorn.
A mesura que avancem, les casetes blanques puntegen el paisatge. Són petits refugis de fresca tranquil·litat, amb parets brillants sota el sol i finestres guarnides amb flors. Són un recordatori de la vida senzilla i afable que ja gairebé no existeix.
El camí, finalment, desemboca, de cop, en una mar d’atzur intens. Des d’aquí, el paisatge es transforma en una paleta de blaus inabastables. L’aigua cristal·lina es fon amb l’horitzó, convidant a submergir-se en la seva frescor. Les onades trenquen suaument contra la sorra, mentre les barques, totes blanques també, dansen amb la brisa sobre l’aigua color turquesa creant petits deixants mentre persegueixen la pesca del dia.
En algun racó, entre les cases de pescadors, se sent cantar Trenet amb el seu inconfusible tema, «La Mer».
Sota el càlid sol estival, ara, aquí, la sensació de pau i serenitat es fa palpable. El temps sembla detenir-se, permetent gaudir de cada instant. Aquest estiu, sense estridències, en calma, lluny d’aglomeracions posturils, prop del mar, és una invitació a relaxar-se, a submergir-se en la bellesa de la naturalesa i a deixar-se portar per la màgia d’aquesta estació lluminosa.
Tot això, tan bucòlic i mel·liflu, aquesta «diletància», no és més que una metàfora silenciosa de la vida mateixa, on el trajecte és tan important com el destí i on la bellesa es troba en els detalls més subtils. L’estiu té aquestes coses... i d’altres.
És important, però, no perdre de vista el que pensa Patricia Briggs sobre tot això: «Un home diu moltes coses a l’estiu que no tenen cap significat a l’hivern.» De vegades, a l’estiu, tampoc.