Francesc Guillaumet Periodista

Posem que fos qualsevol poble de Rússia. Imaginem fins i tot que això passés a la Sibèria, aquella terra on Stalin enviava tothom que gosava contradir-lo. Posem-nos en situació doncs. En un petit poble a molts graus sota zero un regidor de Cultura entra a la biblioteca d’un recòndit municipi siberià i demana parlar amb la bibliotecària. Li exigeix, per exemple, que retiri les revistes que li semblen subversives. Qui sap si també converteix en anatema qualsevol obra de Totstoi o Dotstoievsky, que tot és possible. Davant la mirada atònita de la bibliotecària l’ínclit regidor li recorda que ell és l’autoritat i que aquelles publicacions deixaran de formar part del corpus de cultura que és una biblioteca.

Si passés això (la situació és imaginària) s’alçarien veus des de diversos punts del planeta. Sobretot des del món de la cultura i dels intel·lectuals i qui sap si la Comissió Europea, en la seva roda de premsa dels dimarts, també trauria pit i exigiria al regidor siberià que tornés les revistes on estaven. El problema és que això no ha passat (almenys que sapiguem) en un poble siberià sinó en un municipi de Castelló de la Plana, al País Valencià, i amb revistes tan poc subversives com El Cavall Fort o l’Enderrock. El Temps, a més, s’edita a València gràcies a la tasca incansable d’aquest homenot de la cultura que es diu Eliseu Climent.

Bé, doncs, aquest és el punt de partida, però podem continuar l’exercici. Algú s’imagina un membre del Comú d’Andorra la Vella, Canillo o Ordino entrant a la biblioteca i fent el mateix amb les revistes que no considera adequades? Segurament El Periòdic en faria notícia i obriria el diari a cinc columnes amb aquests tema, com ho faria jo al meu diari si passés a les terres de Ponent o al Pirineu o qualsevol altre col·lega d’ofici. En definitiva, doncs, el que ha passat aquesta setmana a Burriana és indigne i és només un tastet de què anirà passant si l’extrema dreta va assolint cotes de poder. Ara ha passat amb Burriana, però les coses no pinten gaire més bé al País Valencià, atès el que va dir el president de la nova Generalitat, Carlos Mazón, durant la seva presa de possessió la setmana passada. Mazón, amb el suport de Vox (sense anar més lluny el seu conseller de Cultura i vicepresident és un torero), ja va deixar caure que això de protegir el valencià, que evidentment no considera la mateixa llengua que la que parlem a Lleida i Andorra, s’haurà de revisar en pro de la llibertat lingüística. El que es planteja al capdavall amb aquest discurs és quelcom que la sociolingüística ja ha estudiat des de fa temps. Quan hi ha dues llengües en contacte i una no té les possibilitats de l’altra sense polítiques de discriminació positiva té les de perdre. Doncs és precisament això. El català sense el suport institucional, i sobretot a València i Mallorca, té les de perdre. Com l’ha tingut a la Franja de Ponent sense una administració autonòmica que l’empari, malgrat ser aquest un dels territoris on el català tenia més vitalitat pel que fa a parlants.

El debat, doncs, es torna a centrar en el mateix. Hi ha una llengua en regressió que les passa magres a València, la Catalunya Nord i la Franja. Cada dia recula a marxes forçades i sense un poder polític que l’empari, com passa a Catalunya o Andorra, hi té poc a fer. Si voleu el cas de Burriana el podem convertir en una anècdota, però la tònica dominant de tot plegat serà aquesta. Perquè ja em direu quina perillositat subversiva tenen revistes com el Cavall Fort. Si aquest regidor de Cultura l’hagués llegit alguna vegada sabria que el Jep i el Jan són personatges simpàtics que tenen la sola voluntat de fer passar una bona estona a la canalla que llegeixen les seves aventures. Pel que fa a l’Enderrock és una manera de donar a conèixer la música que es fa en català, parant atenció als grups emergents, a la discografia que va sortint i als concerts que hi ha programats a tot el territori.

Això sí, potser amb voluntat de contribuir a una indústria cultural que (o anatema!) té la gosadia d’expressar-se en català. Talment com a Valladolid s’expressa en castellà o a Birmingham en anglès.

El que us deia, tot molt subversiu (espero que s’entengui la ironia). Pel que fa al Temps, durant molts anys ha ofert un periodisme de qualitat, amb una clara voluntat també de donar suport a la cultura. I suposo que això encara molesta més que el Cavall Fort perquè l’Eliseu Climent, l’alma mater del projecte, és el mateix que se la va jugar i es va rascar la butxaca fa anys quan TV3 no es podia veure al País Valencià. El mateix, també, que ha impulsat els Premis Octubre, una plataforma cultural que ha servit per guardonar obres de molt valor a partir del Joan Fuster d’Assaig, l’Andròmina de Narrativa o el Vicent Andrés Estellés de Poesia. És, com he dit, un homenot de la cultura valenciana, que és el mateix que dir catalana, perquè al capdavall són sinònims.

Amb aquest punt de partida, i si les coses no es redrecen, és evident que pinten bastos. Almenys per la llengua que compartim de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó passant pel Principat d’Andorra.

Ja cal que ens calcem doncs perquè això només ha estat el principi. Caldrà veure si un cop passin els primers mesos de mandat les coses es van a temperant i la gent que es dedica a prohibir revistes i lectures a les biblioteques decideix entrar-hi algun cop a llegir. Segurament que llavors les seves decisions serien unes altres ben diferents de les que han pres ara. Però bé. Això ja són figues d’un altre paner. Ara per ara només queda denunciar el que ha passat, esbombar-ho als quatre vents i donar suport a les revistes que s’han vist perjudicades per aquesta alcaldada de Burriana.