L’edat perfecta és ser un home
Encara no fa ni tres mesos que Ana Obregón protagonitzava una de les notícies importants d’aquest any a la premsa del cor. L’actriu, presentadora i productora, de 68 anys, havia estat mare d’una nena per gestació subrogada. Les critiques en xarxes socials i altres mitjans de comunicació no van trigar a arribar. La seva recent maternitat en una edat que s’apropa a la setantena no va estar vista amb bons ulls, i el seu cas va alimentar el debat ètic de l’edat de la dona recomanada pels experts per a tenir fills. Frases com: «Ser mare als 68 no és un dret, és un capritx», es van succeir a Twitter i altres xarxes usuals de les tafaneries del famoseo. Als seus 68 anys, molts consideren que no té una edat adequada per a criar a un bebè i titllen d’irresponsabilitat la decisió de la presentadora de tornar a ser mare.
Aquesta setmana una altra notícia de la mateixa índole s’ha filtrat als medis, per revolucionar de nou les xarxes socials. Bertín Osborne serà pare de nou als 69 anys, que complirà el mes de desembre vinent, amb la seva suposada núvia Gabriela Guillén, de 32. En aquest sentit, alguns usuaris s’han tornat a llançar a les xarxes socials, assenyalant que se li hauria de criticar igual que es va fer amb la presentadora, qui va rebre nombrosos comentaris associats a l’edat sobre la seva maternitat i com afectaria la seva edat al futur de la petita (encara que més tard va aclarir que la nena era la seva neta, no la seva filla).
Però, malauradament, l’edatisme (discriminació per raons d’edat) també és masclista. És a dir, per a les dones l’edatisme i el masclisme no van per separat, ans al contrari, s’interseccionen agreujant la discriminació que viuen en el seu dia a dia. Les dones grans pateixen més discriminació per la seva edat que els homes grans, així com una major discriminació per gènere que la que viuen les dones joves. En definitiva, com a dones som sempre massa joves o massa velles per a fer coses perquè l’edat perfecta és ser un home. I per aquesta mateixa raó, les critiques en els dos casos citats no han estat les mateixes.
Jo no acabo de trobar bé la diferència que existeix entre el fet que el progenitor gran sigui un home o una dona. Hem conegut molts homes que han estat pares a edats avançades, Al Pacino (83 anys), Mick Jagger (73 anys), Richard Gere (69 anys), Clint Eastwood (66 anys) Bernie Ecclestone (89 anys), i segur que n’hi ha molts més, i darrere d’aquests casos de pares famosos a edats avançades les crítiques han estat efectivament menors, i de vegades inexistents. És evident que si és un home el que adopta o té un fill, de manera natural o per gestació subrogada (com Miguel Bosé o Ricky Martin), no es genera el mateix debat que quan la persona que ho fa és una dona. Encara més, quan un home decideix ser pare a una edat avançada, podem arribar a sentir comentaris del tipus «quina màquina, el paio!». I sovint amagant aquests comentaris, apareix el fet que normalment, la parella de l’home que serà pare, és una dona jove en edat perfecta de procrear.
I és que darrere d’aquesta doble moral i hipocresia de la gent que critica l’edat màxima per tenir un fill quan el progenitor és una dona, i callen o afalaguen quan el progenitor és un home, trobem el mateix de sempre. La discriminació per raó de gènere, que es pot veure reforçada per la de l’edat, agreujant les barreres presents en la vida de les dones.
I la pregunta en el cas de la maternitat o de la paternitat en edat avançada hauria de ser «perquè al final el focus es posa sempre en les dones?». Doncs la resposta està clara. Perquè al final sempre se suposa que som les dones les que cuidem, i en el fons, és això el que es posa en qüestió. És una dona gran apta per tenir cura d’un nadó? Per això, quan és el pare qui té massa anys, no hi ha problema sempre i quan ho faci amb una dona jove, que és qui tindrà cura del bebè.
És un fet que la maternitat té edat, ja que no és el mateix ser mare o pare als 40, que quan el fill tingui 18 anys tu en tindràs 58, a ser-ho amb 68 anys, que quan tingui 18 tu en tindràs 86. Al meu parer, la realitat és que ser pare o mare a partir dels 50 no és fàcil. Diguin el que diguin les revistes i els famosos que airegen les seves paternitats i maternitats en edats avançades com una fita més en les seves carreres d’èxit. És possible que a aquestes edats coincideixen molts factors, diners, realització professional i plenitud personal i es pot viure la maternitat d’una manera més relaxada, més sàvia, però també sabem que, quan els nens estan en l’adolescència, la distància generacional dificultarà les relacions. I això s’agreuja encara més als 60 o als 70.
A més, ser pares no deixa de ser una decisió amb un cert risc quan s’està a una edat avançada, a causa de qüestions biològiques que afecten la reproducció i qüestions socials que intervenen en la criança dels nens. Les dones disminueixen el seu nombre i la qualitat dels òvuls amb l’edat, i, segons diferents estudis mèdics, l’ADN de l’home també va canviant, incrementant el risc que el nadó pugui presentar problemes psicològics, com bipolaritat, autisme i problemes acadèmics.
Si soc purista, a mi sempre em van ensenyar que «els pares crien i els avis malcrien» i, per tant, crec que l’edat de tenir un fill o filla si està acotada, i per una vegada més, estaré d’acord amb els experts que indiquen que aquesta hauria de ser els 50. I això tant per un home com per una dona, perquè la capacitat reproductiva empitjora en els dos casos i l’energia per criar un nadó i educar un fill disminueix per als dos de la mateixa forma.
I per acabar avui els diré que com a dones, no ens hem de deixar enredar per la societat en quina és la nostra millor edat, perquè la millor edat d’una dona és quan deixa de complir anys, i comença a complir somnis. I això passa quan deixa d’esperar que la felicitat vingui d’un home, d’una altra dona, o de fora en general, quan té amor propi, respecte per ella mateixa i no perd la seva dignitat per res del món, encara si això significa quedar-se sola. Aquesta és la nostra edat perfecta!