En aquestes dies que precedeixen reflexions transcendents i decisions històriques, és recomanable dedicar uns moments a airejar l'esperit per fer front a la gravetat de les circumstàncies. Per distreure's amb concentració, les històries de lladres i serenos continuen oferint una infinitat de recursos. Ens hi hem abonat, com ho prova la fal·lera per aquestes temes als relats a la televisió, al cinema i sobretot a la literatura. Des de l'aparició de les grans dames de la novel·la negra ja en el segle XX, que van donar-li popularitat, fins a la proliferació d'escriptors entre el polar i el thriller, aquestes lectures ens traslladen a situacions que exigeixen la nostra màxima atenció per evitar de saber com s'acaben fins ben bé al final, que aquest és l'encant de la tensió per resoldre l'enigma i una de les mesures de la seva qualitat.

Dins de la literatura europea i americana, aquestes novel·les constitueixen gèneres propis, però dels temps que semblava que els lladres, serenos i assassins només parlaven anglès, s'ha passat al fenomen de la novel·la nòrdica, amb Mankell i el/la Larsson, com a grans referents d'un gran nombre d'autors, suecs, islandesos i noruecs. No tot són virtuts, però. Els personatges protagonistes durant mitja novel·la passen gana, i si mengen són entrepans sense substància, tenen fred i sovint no van prou abrigats. Freqüenten restaurants, amb àpats insípids i això sí, prenen vi bo per celebrar-ho. També, és cert, beuen litres de cafè, però llavors tampoc poden dormir gaire i durant tot el llibre tenen insomni, arrosseguen son i, atès que el crim no té horari, s'han de llevar sempre a hores intempestives. Tot això, sense tenir en compte que en llegir-ho ens fem partícips dels seus pensaments, de les dificultats de la seves situacions personals, que ens els fa molt propers, de les seves confusions. És la part psicològica de la vida quotidiana la que atorga més credibilitat als personatges, però com tots els problemes, acaben per fer-se una mica llargs i això ara no convé.

Potser és el moment de descobrir, qui no hagi tingut l'oportunitat de fer-ho, un conjunt de contes que semblen parafrasejar Pablo Neruda, tal és l'ambició de l'autora de Set casos de sang i fetge i una història d'amor, que es diu Teresa Solana. Bon humor, ironia, cinisme i molta agilitat per explicar-nos en poques paraules històries de morts i amor.

Historiadora

Per a més informació consulti l'edició en paper.