Siguem responsables
No tot és possible. I dins del que és possible, no tot és fàcil, ni immediat, ni gratuït. A ningú li agrada que li ho recordin, però negar-ho no té el poder de canviar la realitat. Podem buscar-ne les causes en llocs molt diversos, el que sembla evident és que vivim en una societat dirigida a la recerca de la felicitat senzilla, ràpida i còmoda. Una recerca, però, que s’encamina perillosament al desastre, no només perquè l’objecte desitjat és inexistent, sinó, i més important, perquè si existís i el trobéssim, el resultat encara seria pitjor. Exigim, denunciem i reclamem sempre que alguna cosa ens sembla injusta, fet que és completament legítim; però quantes vegades donem, cedim i renunciem?
Aquesta reflexió, tot i que alguns poden pensar-ho, no busca convertir-se en una dissertació filosòfica amb aspiracions moralistes, sinó mantenir viu un debat que Concòrdia porta reivindicant des dels seus inicis: quina Andorra volem per al futur. Dins d’una qüestió tan àmplia, impossible d’abraçar de forma unitària, aquesta vegada m’agradaria posar el focus, tal com pot deduir-se de les línies introductòries, en el model de societat i ciutadania a què aspirem. Perquè sí, el medi ambient, l’economia i la sanitat són punts cabdals per a la gestió del país, però són les persones, l’actiu més important de qualsevol territori, i les seves actuacions, les qui acabaran determinant-ne el rumb final.
Vegem-ho amb alguns exemples concrets. Tothom sap que el foment del consum de productes locals, una actuació que defensem amb fermesa, ajuda a tirar endavant petites empreses del país, alhora que produeix un impacte mediambiental menor en comparació amb els béns importats. Ara bé, estem disposats a assumir un preu una mica més alt com a conseqüència inevitable d’una producció a escala inferior?
De manera similar, hi ha un ampli consens en reconèixer que la situació de la CASS i les pensions és delicada i calen mesures per a garantir un salari digne, després de la jubilació, per a tota la ciutadania que deixarà de treballar en els anys que venen. Aquest consens, però, continua vigent quan se’ns planteja la necessitat d’un augment, sempre de manera proporcional als nostres ingressos i assegurant la protecció de les rendes més baixes, del percentatge de cotització personal?
La situació es repeteix una tercera vegada, en aquest cas sense referents econòmics, amb l’aposta per la mobilitat sostenible, un altre dels punts sobre els quals creiem necessari invertir. Coordinar-se amb els horaris del transport públic o apostar per un vehicle elèctric implica renunciar a certes comoditats, és cert, però no fer-ho i prioritzar la satisfacció immediata, abans esmentada, pot acabar forçant-nos a acceptar renúncies que tinguin un impacte molt més gran en el nostre dia a dia.
En poques paraules, és important, o més ben dit imprescindible, que la ciutadania reclami als seus representants polítics que facin la feina a la qual es van comprometre i concentrin tots els seus esforços a dur a terme aquelles mesures que encaminin el país cap a l’assoliment d’un major grau de prosperitat, justícia i benestar, en el sentit més ampli de cadascun dels termes. Encara és més rellevant i imprescindible, però, que aquesta ciutadania actuï en conseqüència, amb el màxim esperit de comunitat i coherència, fins i tot quan això impliqui, a curt termini, renúncies o costos que hauríem preferit evitar. Perquè hem de saber mirar més enllà del demà, del pròxim mes o de l’any vinent. Perquè estem parlant de l’herència que deixarem als qui avui són infants i als qui els seguiran. Perquè ens hi juguem molt i el rellotge fa dies que corre, siguem responsables.