La violència és l’últim recurs de l’incompetent
Recentment he finalitzat el revisionat de l’excel·lent sèrie bèl·lica d’HBO, The Pacific. Tot i les habituals llicències històriques que es permeten aquest tipus de productes, és un retrat que mostra d’una manera crua, sanguínia i realista les vivències dels soldats americans i japonesos que lluitaren a les illes tropicals del Pacífic entre els anys 1941 a 1945. Però la crítica de la minisèrie no és el verdader motiu pel qual escric aquesta opinió, sinó que és una de les frases pronunciades per l’oficial Andrew Haldane, on fa referència a la legitimitat del conflicte i a la guerra justa: «vull creure, he de creure, que cada pas a través d’aquest camp d’aviació, cada home que està ferit, cada home que perdo, tot val la pena, perquè la nostra causa és justa».
En efecte, al llarg de la història, molts dels grans pensadors com Ciceró, Sant Agustí o Francisco de Vitoria han utilitzat l’expressió «guerra justa» per referir-se a les guerres que compleixen uns determinats requisits. Tots coincideixen, perquè hi hagi una guerra justa, per una banda, ha d’existir un causus belli o una justa causa que legitimi la guerra i, per una altra banda, aquesta ha de ser declarada per una autoritat legítima.
Un dels principis fonamentals del dret internacional públic, recollit en l’article 2.4 de l’ONU, és la prohibició dels estats membres de l’organització de recórrer a l’amenaça o a l’ús de la força contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol Estat. No obstant això, aquesta prohibició té dues excepcions; la legítima defensa invocada per una agressió prèvia o imminent, o una autorització del Consell de Seguretat de l’ONU. Seguint la teoria de la guerra justa, qualsevol conflicte armat que s’empari en alguna d’aquestes excepcions, hauria de ser considerat just i els Estats podrien exercir el seu ius ad bellum o dret a recórrer a la força armada contra un altre Estat.
La justícia s’ha entès de diferents maneres al llarg de la història: Aristòtil la va definir com a igualtat proporcional, és a dir, donar a cadascú el que li correspon. O segons Michael Sandel, al seu llibre Justice, aquesta s’organitza al voltant de tres finalitats: maximitzar el benestar, respectar la llibertat i promoure la virtut. Sigui quin sigui el significat que vulguem atorgar-li a aquest terme tan abstracte, la pregunta sempre ha estat la mateixa: es pot realment fer justícia mitjançant una guerra? I la resposta, a parer meu, també ha estat sempre la mateixa: rotundament no.
Tal com assenyala Ángela Aparisi en el seu llibre Derecho a la paz y Derecho a la guerra en Francisco de Vitoria, un dels problemes que actualment presenta la guerra és el que, tot i concórrer una justa causa, es prevegi que el mode en què es desenvoluparà la contesa la convertirà en quelcom intrínsecament injust. És a dir, la consideració de la força destructiva de les armes convencionals actuals pot portar-nos a la conclusió que s’anul·la, inevitablement, la distinció entre combatents i civils, així com el principi de proporcionalitat entre els fins perseguits i les conseqüències derivades del conflicte.
Tenint en compte l’anterior, és ben sabut –i més en els temps que corren– que les conseqüències d’un conflicte armat són terriblement catastròfiques en tots els àmbits, i no porten res més que mort, horror i destrucció. La guerra ni maximitza el benestar, ni respecta la llibertat ni promou la virtut. Un conflicte armat no pot fer justícia a ningú; ni als Estats bel·ligerants, ni als no-bel·ligerants que pateixen les conseqüències, ni a les víctimes ni als refugiats. I, ni de bon tros, tampoc la fa als mateixos combatents o que tenen alguna participació activa o passiva al conflicte. Un bon exemple d’això són les càrregues de consciència, com les que va patir J. Robert Oppenheimer, físic creador de la bomba atòmica que es llançà a les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki, en pronunciar la cèlebre frase «m’he convertit en la mort, en el destructor de mons».
Per tots aquests motius, l’expressió «guerra justa» hauria de ser completament eliminada de la nostra terminologia. En tot cas, hauríem de parlar d’una «guerra ajustada a Dret», doncs aquesta expressió si reforça la idea que, sense ser un mitjà just en si mateix, la guerra pot arribar a ser en alguns casos excepcionals una última ràtio conforme a l’ordenament jurídic vigent. És a dir, que el Dret pot arribar a emparar aquest mètode injust quan cap altre mètode hagi funcionat.
Dit tot això, m’agradaria acabar amb una frase d’Isaac Asimov, escrita en el seu llibre Fundació, que resumeix a la perfecció el contingut d’aquest article: «La violència és una forma antieconòmica d’obtenir un fi. Sempre hi ha camins millors, encara que a vegades no siguin tan directes. La violència és l’últim recurs de l’incompetent».